Part 17 - 🇧🇷 Brasil (vol. 3)

Les peripècies del Showtime 🏀🇧🇷🌴🍹💃

Aquest post ha sortit llarguíssim però s'havia d'enviar tot junt. Us l'haureu de separar en mini capítols vosaltres mateixos.

Resum: Brasil ha estat la ostia, i la companyia, increïble!

Recordar que per llegir-lo tot s'ha d'obrir a la web o a la app. En el email es talla a mig post.

Dia 207 - 4 de febrer

🇧🇷 Brasilia → 🇧🇷 Manaus

Avanzadilla

Ja han passat les 11h d'espera al aeroport de Brasilia. Són les 7:50 del matí i comencem a embarcar.

Durant la nit no he pogut dormir, al principi no tenia son i quan m'ha entrat he pensat que si em dormia en aquell moment no m'hagués aixecat pel vol.

Comencem a embarcar.

Passo el meu QR i veig que a la pantalla posa en vermell:

Passanger already boarded the plane (el passatger ja ha pujat al avió)

🙄🙄

La senyora del control em diu que m'aparti un moment.

Poc a poc va entrant tothom menys jo.

Al final tres passatgers més també tindran el mateix problema.

Començo a sospitar que és overbooking…

S'acosta l'hora de sortida del vol i encara estem a terra. 

Ha entrat tothom menys nosaltres quatre.

Aconsegueixo veure la pantalla de la senyora.

Seats available: 4 😱

Però els noms que hi posa en cada un no són els nostres.

Finalment la senyora borra els altres noms i hi posa els nostres!

Petit entrebanc superat! Cap a Manaus!!! 

Arribo al hostel sense cap problema i vaig al pati a esperar.

A esperar què o qui?

Doncs resulta que abans de marxar a viatjar al juliol, el grup d'amics del Showtime es van envalentonar i van decidir venir-me a veure aprofitant l'excusa del amazones i del carnaval de Rio!

Avui arriba la primera avanzadilla.

Abans que arribin vaig a posar una rentadora que la cosa ja era urgent.

a mitja tarda ja arriben els dos Edus.

Amb ells passarem 3 dies abans que arribi la resta del grup.

Anem a menjar algo a la plaça central.

(Les fotos d'aquest capítol han estat fetes per tot l'equip així que gràcies per l'ajuda en inmortalitzar aquest viatge)

Aquí el menjar torna a canviar i no te res a veure amb la gastronomia de la resta del pais.

Isca de Pirarucú. El pirarucú és el peix mes gran d'aigua dolça, és inmens. Mes endevant en el viatge interactuarem amb ell.

File caboclinho.

Seguidament anirem a escoltar una mica de música brasilera.

Les "orquestres" de música toquen a un volum que gairebé no ens deixa parlar.

Fan competició a banda i banda del carrer a veure qui té el volum mes alt per atraure mes clients.

Les barbacoes al carrer són molt habituals.

I el barber s'afanya per acabar els últims clients pel dia.

És dissabte i la gent te ganes de gresca però nosaltres portem moltes hores viatjant i demà ens toca una bona aventura. 

Així que desfarem el camí i anirem a dormir aviat.

Dia 208 - 5 de febrer

🇧🇷 Manaus → 🇧🇷 Amazones 

Ayahuasca

A les 8h del matí, el nostre guia, l'Antonio, ens passa a buscar pel hostel i anem amb ell cap al port.

Aprofitant que a Brasil he estat molt ben acompanyat, he buscat algun colaborador per complementar les peripècies. Aqui l'Edu Soler us parlarà sobre el nostre guia Antonio.

Un plaer poder escriure a les peripècies del Joan i fer-ho sobre un dels temes que més m'agrada quan viatjo: la cerca de "profetas".

Un profeta és un terme que hem utilitzat amb alguns companys de viatges per descriure personatges locals singulars i mítics dels països visitats.

Un profeta ha d'incloure elements de bogeria, curiositat, històries a explicar i sempre bon rotllo. He conegut profetes en molts països; Marroc, Túnez, Cap Verd, Kenya, Egipte, Iran..i ara Brasil. El nostre profeta és l'Antonio.

Aquest relat descriurà si no el major profeta que he conegut, un dels més singulars de la seva espècie. 

L'Antonio té 46 anys, és originari d'un poble indígena la Guayana Anglesa. Viu a Manaus, capital estat d'Amazones del Brasil i es dedica a fer tours turístics pel riu i la selva, la qual coneix com poca gent. Farà metro vuitanta, i destaca per tenir la constitució d'un jugador de boxe retirat. Quasi sempre va amb gorra. Caràcter amable i parlador, però no voldràs fer-l'ho enfadar ja que qualsevol sap que té la força per poder matar algú amb un dit. L'Antonio lidera una agència pròpia de viatges amazònics amb l'ajuda de la seva dona i el seu fillastre. Podríem parlar de moltes coses d'ell, però si per alguna cosa va destacar va ser per haver viscut vides passades d'allò més surrealistes des de la prespectiva d'un pixapí com jo. Crec que val la pena explicar algunes per fer d'ell una llegenda profètica. 

1. L'Antonio i diamants amazònics

Durant 4 anys es va dedicar a cercar diamants al riu Amazones. Aquesta etapa va ser una de les més perilloses de la seva vida. Pel risc d'ofegar-se, el risc del negoci dels diamants i el risc d'una vida de luxe un cop arriba a casa. 

2. L'Antonio i la farmacèutica Bayer

De manera contínua, està en contacte amb aquesta farmacèutica alemana per la que realitza fotografies i descripcions de plantes medicinals amazòniques. Ha viatjat a Alemanya per presentar alguns resultats i si volgués podria treballar per ells de manera contínua. Però no vol una vida de reunions. 

3. L'Antonio i deserció de l'exèrcit

Va realitzar la seva formació militar als Guayana on explica històries de supervivència impresionants. Va decidir fugir d'aquella vida i va ser perseguit per la policia durant dos anys. A dia d'avui ha solucionat això treient-se el passaport d'indígena.

4. L'Antonio i els holandesos militars

Ell ofereix tours de supervivència a la selva per tants dies com vulguis sense entrar en contacte amb la civilització. L'ocasió més rocambolesca va ser una ruta amb 3 militars holandesos en la que van passar 25 dies a la selva. En ella van fer: 4 dies de vaixell, 13 caminant selva cap a través, 2 construint una barca, 7 de navegació en un pantà desorientats i 3 de cerca d'un poble pescador. Tot sense mapa, brújula, menjar, ni aigua. 

5. L'Antonio i el holandès solitari

Seguint amb el els tours de supervivència, un holandès va demanar passar una nit sol a la selva profunda. Tot i avisar de la perillositat, va voler fer-ho. L'Antonio el va deixar a 2km del riu amb la hamaca tradicional muntada. Ell el va esperar a la barca. A mitja nit el holandès va escoltar un jàguar a un metre d'ell. Va cridar i va sortir corrents fins la barca. El motiu per el que el jàguar no va atacar va ser perquè no va poder veure on tenia el coll l'holandès, ja que dormia amb un llençol enbolicant-l'ho.

6. L'Antonio i la passió de fer-se fotos amb animals.

Ha agafat tot tipus d'animals amb les seves mans per fer-se fotos i divertir-se. Ho ha fet amb caimans de 3m, anacondes de 8m, tot tipus de cobres, dofins, aranyes i altres animals que no ens enrecordem. Evidentment la seva vida ha estat en perill en tots els casos, però ell sembla no importar-l'hi el més mínim. 

7. L'Antonio i camions a la selva 

Durant uns mesos volia provar com era ser camioner de selva. En una ruta a milers de Km de la civilització es va trencar el motor i van haver d'enviar el seu company a buscar ajuda. Es va passar una setmana en el camió en la que va viure l'experiència de deshidratació més bèstia de la seva vida. Després de 4 dies sense veure aigua (ja que no en trobava a la selva) va pensar en tallar una vena del braç per mullar-se la gola. A poques hores de fer-ho, va ploure.

8. L'Antonio i els pobles caníbals

És un apassionat de la cerca de pobles indígenes poc contactats. En una ocasió va voler visitar un poble caníbal que viu en la immensitat de la selva. Es va passar 16 dies a la selva buscant-los en un viatge que inclou camió de selva, motos i caminades. Finalment no els va trobar i té previst tornar-ho a provar pròximament. 

9. L'Antonio i els rituals amazònics 

Seguint amb la cerca de pobles, va participar en un ritual per homenatjar els difunts recentment morts d'un poble indígena. La manera de fer-ho era menjant les cendres de l'inceneració en un batut de plàtan. Ell va poder escapar d'aquesta part del ritual dient que era al•lèrgic al plàtan.

10. L'Antonio i l'ayahuasca 

Ell només ha realitzat el ritual de ayahuaska una vegada i va ser amb un xaman que viu sol a la selva i amb el que va conviure 15 dies per preparar tot el procés. En la seva experiència va  convertir-se en àguila i va poder veure nítidament el que veuen aquests animals des de les altures. A dia d'avui ofereix tours tradicionals més senzills com el que vam fer nosaltres. 

Fins aquí les històries més interessants del nostre profeta. Com he dit, n'he vist molts de profetes, però del nivell d'aquest, pocs.

Gràcies Edu!

La pluja selvàtica segueix present.

Arribem al mercat. 

La zona de peix és inmensa.

Tothom va amunt i avall.

Tothom s'afanya a comprar peixos que jo no havia vist mai.

Arribem a la terminal del port.

Baixem.

Molts barquets petits.

El Paulo Roberto serà el nostre barco per aquesta petita incursió que farem a l'amazones.

Comencem a navegar el Rio Negro cap amunt.

Creuem el pont que segons diuen ha estat el mes car del mon (sobretot per temes de corrupció).

4 hores de navegació riu amunt en les que xarrarem amigablement amb l'Antonio, el nostre guia.

És un gust tornar a navegar per aquests rius després de l'experiència viscuda al Perú.

Ja m'ha passat més d'un cop al llarg del viatge que haig d'obrir google maps i fer zoom out per realment ser conscient d'on soc.

I avui estic un altre cop al amazones, dels llocs més remots del mon.

I avui estem camí a una nova aventureta.

L'aventureta serà anar riu amunt a veure un poble indigena on practicarem un ritual d'ayahuasca. 😎

Abans d'això la Yara, la dona del Antonio, que també ha vingut amb nosaltres juntament amb el seu fill Enrique, ens ha preparat de dinar el peix mes conegut de la zona, el Tambaqué (molt bó, bastant greixós amb un gust i textura que recorda a l'anguila).

Després de dinar farem una migdiadeta…

Quin gust tornar a estar estirat en una hamaca mentres naveguem aquestes aigües màgiques.

Navegar per aquestes aigües i no tenir cobertura et fa gaudir molt del paissatge i de l'experiència.

Seguim escoltant històries del guia.

El tio va neixer a la guayana anglesa.

Va ser submarinista de buscar diamants.

Ha fet reportatges fotogràfics per moltes revistes.

Fa exploracions de dies i dies per la selva.

I ha viscut infinitats d'històries amb multitud d'animals salvatges, cobres, anacondes, caimans i un llarg etcètera.

Al cap de bastant de temps parem el barco.

Ja hem arribat al poblat.

Agafem el barquinho i anem a veure el poblat.

La primera casa que veurem serà la maloca, el recinte espiritual on es durà a terme el ritual.

Ens presenten al chaman, o pajé com se li diu en aquestes terres.

Ens comenta que farem el ritual quan marxi el sol, que avui és lluna plena i s'ha d'aprofitar.

La maloca té una sanefa de cobra a la part superior, i a l'inferior un altre geometria de triangles que simbolitza el viatge de l'ayahuasca, en el que puges i baixes l'intensitat durant tot el viatge.

Al cap d'una estona anem a veure les altres 3 cases del poblat.

Des de dins d'una de les cases, una dona ens mira entre la porta encuriosida.

De la mateixa porta surt un home que ve a parlar amb nosaltres.

Ell és el Lionel. 

Diu que és indigena colombià i que després de passar 6 anys a l'exèrcit va decidir venir a viure a aquesta comunitat.

Tot i que als mes ancians del poblat els hi agradaria mantenir les seves tradicions intactes i tenir poc contacte amb la "civilització" és impossible aïllar-se'n.

Sobretot pels més joves.

Tot i que l'estat brasiler facilita sanitat i educació gratuita a aquestes comunitats, les aspiracions dels mes joves obliguen als poblats a guanyar diners.

I bàsicament aquestes comunitats guanyen diners a base del turisme.

Ens quedem xerrant una estona més amb ell fins que marxem a un altre lloc.

Anem a veure un amic de l'Antonio que ens està arreglant la barqueta que farem servir quan arribi tot l'equip del Showtime.

Aquí hi viu una petita familia molt entranyable.

Em fascina els tipus de cuines diferents que estic veient en aquest viatge.

Tornem cap al barco.

Ens quedem xarrant amb el guia, la seva familia i la tripulació mentres esperem que el sol marxi per a començar el ritual.

Entre moltes anècdotes de l'Antonio intercalem preguntes i curiositats sobre com serà el viatge de l'ayahuasca.

Ells ens diuen que és un viatge molt espiritual, en el que et pots transformar en qualsevol animal que vulguis.

Començo a pensar en quin animal em vull transformar…

Un tauró balena? Però i si baixo a les profunditats del mar i passo por?

Molta gent es transforma en àguila ja que és més fàcil per sortir volant del cos i és un animal que, si no tens por a les altures, pot ser una bona idea…

Penso potser també en un lleó, en un tigre, en un caball, en un unicorn…

L'Antonio parla de formigues.

M… potser és interessant.

També ens diuen que el viatge de l'ayahuasca és un viatge depuratiu, sanador.

Que expulses els dimonis, la majoria de les vegades vomitant.

Quan ja marxa el sol, agafem la barqueta petita que ens porta cap al poblat on ara ja si, farem el ritual.

L'ayahuasca és una planta ancestral utilitzada des de fa molts anys pels indigenes per natejar l'esperit.

El chamán serà l'encarregat de gestionar la ceremònia i guiar els esperits per tal de que el viatge interior transcorri de la manera correcte. 

Va descalç i vestit amb una samarreta i uns pantalons d'esport.

Tot i això, transmet una pau i una energia de chamán.

Entrem a la maloca, la caseta que he comentat abans on farem el ritual.

Hi ha un pal amb un petit foc que ilumina l'estància.

La veritat és que el lloc respira una energia especial.

No sabem si de veritat la té o és que al pensar que la té ens la creiem.

El chaman i la seva ajudant segueixen preparant l'estància.

Faran una foguera en el centre.

Quan la foguera ja és en marxa, comença tot.

Tant l'escena com nosaltres, estem preparats.

El primer que farem abans de l'ayahuasca és probar el paricá, una altre planta medicinal que s'aspira i que també és molt utilitzada en els rituals.

A part del mal al nas que et provoca el chamán quan et dispara la pols amb un conducte directe al nas, no notarem gaire cosa.

L'Enrique, el fill del nostre guia, també ho probarà i mes tard si que ens dirà que ell ha vist un llop durant aquest petit viatge.

Acabat aquest aperitiu, si que comencem amb l'ayahuasca. 

El chamán comenta que ens anirà donant chupitos de tant en tant en funció de com evolucioni el nostre viatge.

La premisa és clara, l'únic que has de fer és concentrar-te i pensar en què vols treballar durant el viatge.

Fem el primer copinho (vaset de chupito).

El chaman ens diu: saude e bom viagem

Doncs res, ara toca concentrar-se i esperar.

Com que tot el que ve és bastant espiritual, he pensat que millor escriure-ho en paper.

Si algú en volgués saber més estaré encantat d'explicar-li cara a cara quan vulgui. ☺️

Com a resum,

Jo no vaig al•lucinar gaire. Això és una de les formes que vaig veure en el viatge. 

També vaig veure un pop que resulta que de dia era un tronc d'arbre.

Els Edus van conectar molt amb la naturalesa, ells no sentien que estaven al amazones, ells sentien que eren l'amazones, ells eren la pachamama. 

Després del viatge espiritual tornem al nostre vaixell a dormir i a païr tot plegat.

Per part meva els aprenentatges que de moment n'estic treient son principalment que haig d'aprendre a concentrar-me millor i mes sovint (rollo mindfullness) i saber deshinivir-me sense alcohol.

A veure si els vaig treballant aquests dies.

I si algun dia torno a fer un ritual semblant em prepararé una mica més abans de fer-lo i l'enfocaré sense tanta ansietat.

Dia 209 - 6 de febrer

🇧🇷 Amazones → 🇧🇷 Manaus

Pachamama

Obro els ulls. Veig els edus allà, tots bé, no és cap alucinació, hem sobreviscut el viatge de l'ayahuasca. 💪🏿

Ens llevem tranquilament a les hamaques del vaixell.

A mitja nit ha tornat a ploure de manera bastant salvatge però per sort no ens hem mullat.

Durant el matí estarem tranquils navegant de tornada a la civilització.

Alguns es queden meditant sobre l'experiència viscuda ahir.

Altres es pensen que s'han convertit en chamans.

La Yara, que és la dona del Antonio, ha estat cuinant aquests dies en aquesta minicuineta molt ben arreglada.

Un cop arribats a Manaus anem al Skina Dos Sucos. Lloc conegut a la ciutat per la seva varietat de sucs que no te l'acabes. Entre que n'hi ha vint mil i que els noms estan en portugés, és una loteria el sabor que t'arribarà a la boca.  

Interessant cultural i lingüisticament que tot i la semblança en els idiomes, totes les fruites tenen noms molt diferents al castellà.

Al vespre anem a prendre algo amb el Henrique, fill de la Yara i fillastre del Antonio que ens ha acompanyat en el viatge.

Ens explica bastantes coses de la seva vida i de la vida a Manaus.

Ens comenta que el seu temps lliure el dedica a aprendre anglès ja que es vol dedicar al mon del turisme com el seu padrastre.

També ens comenta que no té gaires amics de la seva edat ja que la majoria estan fotuts en el mon de les drogues i els cartels i que ell no s'hi vol barrejar.

Al ser avui dilluns, ens quedarem xerrant una estona i, tot i buscar festa, no n'aconseguirem avui…

Ens venen dies on sembla que si que tindrem molta festa així que ja va bé descansar i anar agafant energia…

Dia 210 - 7 de febrer

🇧🇷 Manaus

Cultures indígenes

Avui al matí el primer que farem serà anar a visitar un dels museus que hi ha a la ciutat relatius a les cultures indígenes.

Vanda Wetoto va ser la primera indigena en representar l'amazones al congrés brasiler.

Totes les històries que se'ns expliquen de les cultures indigenes son espectaculars.

Són cultures que, tot i la colonització del continent, han seguit vivint relativament aïllades gràcies a que la selva amazònica és inmensa i inexpugnable. 

Coneixent com de diferents son entre ells aquests pobles indigenes que viuen relativament aprop dins del amazones fa feredat pensar en tots els altres pobles i cultures que s'han extingit al llarg del continent per culpa del colonialisme.

Sortim del museu amb ganes d'aprendre molt més d'aquests pobles. De tenir mes coneixaments d'antropologia.

És curiós com tots els pobles tenen rituals de passar de nen a home, de nena a dona, de la mort…  però com tots els rituals son tant i tant diferents entre pobles.

Des d'uns que cremen els morts al mig del poble i barregen les cendres amb batut de platan i se les mengen, fins a altres que posen formigues de les que el dolor de la picada sembla un tret de bala a les mans dels nens que seran homes si no manifesten dolor quan reben les picades fins a rituals on quan arriba la menstruació s'arrenquen els cabells de les nenes per purificar-les…

Ens quedem pensant una bona estona en totes aquestes cultures i després marxem cap a Praia Negra. 

Una platja de riu en la que passarem una tarda amigable.

Al vespre tornem cap al centre i passegem una estona.

En quan marxa el sol, la ciutat canvia completament. Els tenderetes de fruita desapareixen, les botigues de qualsevol cosa tanquen i el centre es va omplint de maleantes i drogadictes.

Manaus no és la ciutat més insegura del país però sens dubte tampoc n'és la mes segura.

Menjarem una mica de pollastre d'un dels molts llocs ambulant que en venen.

Sempre et posen milions d'acompanyaments en un mateix plat. Arrós, espaguetis, feijoada, amanida…

A la nit tornem a quedar amb el Henrique, avui si que ens ve de gust fer una mica de festeta. 

Ens sentem a un bar a esperar-lo amb una cervesa.

En quan arriba ens diu que res de birra que el taxi ja ens espera per anar a la disco.

En quan hi arribem una banda ja comença a tocar música brasilenya.

El local poc a poc es va omplint i nosaltres poc a poc anem bevent mes.

El Henrique, com tots els brasilers ens demostra les seves dots a l'hora de ballar.

Ja veig que aquí serà com a l'Àfrica, que només de veuret moure la cintura diferent, ja saben que ets extranger, o com ells et diuen, gringo.

Seguirem ballant fins ben entrada la nit, s'aniran acostant noies a xerrar i ballar ja que els gringos pel simple fet de ser-ho som una atracció especial.

Dia 211 - 8 de febrer

🇧🇷 Manaus

Dia D, el Desembarco en Manaus. 

Avui ja si que sí, avui ja després de molts mesos de planificació, de que si compren els bitllets, de que si no els compren, arriba tot l'equip.

Abans de la seva arribada, i encara amb el run run de l'ayahuasca, els Edus i jo decidim anar a la perruqueria per a materialitzar els aprenentatges de l'ayahuasca. 

El Soler es farà una mica de cresta, poc arriscat perque en dues setmanes ha d'anar a treballar de nou però li quedarà prou bé.

L'Otero farà una mica d'apropiació cultural i es farà trenetes que també es podrà treure quan torni a treballar.

I jo, com que no haig d'anar a treballar, doncs em tenyiré la cresta. 

Li demano a la perruquera que em vull fer metxes i em coloca al cap una mena de gorro de piscina que m'apreta molt. Fins ahir no tenia ni idea com es feien les metxes amb cabell curt. A partir d'avui, no m'ho tornaré a fer mai mes.

La tia em coloca el gorro i agafa una mena de ganxo, el posa pels forats del gorro i em comença a treure metxones de cabell.

Fot un mal terrible, en cada estravada sento com la meitat dels cabells que estira es trenquen.. encara em quedaré calb abans de tenyir-me…

Quasi plorant i després de molt de patiment acaben les estravades.

Mai més tornaré a passar per aquest patiment per cap tipus de cosa estètica, ho tinc clarisim.

M'aplica el mejunge i a esperar.

Un cop acaba, sembla que no han quedat tant malament les metxes.

Semblo un maluma qualsevol.

Després d'aquesta historieta ja tornem al hostel i comença a arribar tota la tripulació.

Per a qui no els conegueu, el showtime és un grup d'amics que s'ha format després de que tots coincidissim jugant a basquet durant el confinament.

El bàsquet va ser la llavor però rapidament va deixar pas a les cerveses i els riures que són el que ha acabat cohesionant d'aquest grup. És un grup molt sa en que tothom mira per l'altre, en el que no es jutja ningú i en el que et sents bastant lliure de parlar i fer el que vulguis.

Abans de que jo emprengués el viatge al juliol ja els hi vaig comentar la ruta que volia fer.

Amb ells ja haviem fet algunes escapadetes de cap de setmana i de seguida va sortir la idea de que em vinguessin a veure en algun lloc del mon durant aquest any.

Com que ens agrada bastant la festa el lloc escollit va ser Brasil.

Estic convençut que també m'haguessin vingut a veure a qualsevol altre lloc però posar un atractiu com el carnaval de brasil ha facilitat les coses a l'hora de que 12 persones decidissin venir al Brasil i no a Rwanda. 

Aquí teniu una petita introducció a tots els membres del showtime que han participat en aquest viatge.

Amb tots vosaltres, els integrants del Showtime.

Cumpleanyera. El dia abans d'arribar va ser el seu aniversari. I uqina millor manera de celebrar-lo que viatjant. S'ha passat tot el viatge fent-ho alegrament. La seva disfressa de carnaval va començar abans que la resta. La que em salva de ser el senior de l'equip i que per dins demostra tenir una energia gegant al apuntar-se a qualsevol bombardeo que se li proposi. 

S'ha passat tot el viatge fent fotos. El primer dia de carnaval tots anavem amb por de que ens robessin el mobil al treure'l de la runyonera. Dues caipirinhes mes tard, la Carla ja estava tirant selfies de grup per tot arreu sense cap por.

El fomo del grup no s'ha perdut cap activitat de les que hem fet. El fomo a Barcelona potser s'ha de controlar, a Brasil, s'ha d'aprofitar. Fomo reconvertit en cuidador i pilar del grup. Tot el viatge atent a que tot funcionés bé i que tothom estigués còmode. L'ayahuasca va guanyar el seu rapid metabolisme.

El seu portugués ens ha facilitat inmensament les coses, el seu atreviment ens ha divertit, ell vola lliure, i si vols seguir-lo, sempre ets benvingut. El seu ritme i energia musical ha tirat del grup quan el sol marxava.

Entre altres coses, amb l'Elisa compartim el lema que, en un grup de persones, per avançar, la democràcia està sobrevalorada. La seva actitud de viure i fer les coses fàcil i no enrocar-se ajuda a tirar endevant al grup i és una actitud que tothom voldria i hauria de tenir.

El convidat. Si formes part de la famiglia Palou tens les portes obertes per entrar al showtime (i a tot arreu). Poc a poc va anar agafant confiança amb el grup fins que els últims dies de carnaval ja era dels que empenyia la festa cap endevant.

A mi ja em coneixeu. Un plaer haver gaudit aquesta part del viatge amb el showtime. 

No ha matat mai un mosquit, vegeteriana convençuda s'ha fet un fart de menjar ous. De les poques que mitjanament podia competir en cintura i ritme amb la població brasilera. Posis la música que posis, el seu cos comença a moure's sense aturador.

Diuen que a l'amazones el més perillós son els animals petits. I efectivament la Marina ho va poder comprobar, una formiga casi la deixa sense peu. Te la mateixa o mes por que tinc jo als animals, des de cucaraches a gats i micos. La seva alegria i desparpajo porten sempre molt bones vibres al grup. En cap moment va fer un drama de la picada i no es va queixar ni una miqueta fins que va començar a patir pel seu peu.

L'ingeni. Quan ell parla, tots callem. Sempre amb històries per explicar o per inventar-se al moment. El ventall de contes va des del riure fins als temes importants passant per la cultura i els negocis. En un graf de connexions del grup, ell està al centre.

L'altre convidat. Esadito reconvertit en viatger intrèpit. Ja venia més obert de ment del que es podia esperar prejutjant però aquestes setmanes a rebut un bon master accelerat en festes i aventures. Les seves preguntes incisives han donat joc al grup i a converses inesperades. El campió dels beixos de carnaval gratis.

Mig francesa i mig de madrid. La carta de presentació no té res a veure amb el que ella transpira. Festa i alegria per tot arreu. No li pares els peus ni aquí, ni a Barcelona, ni enlloc. Si surts de festa amb ella pots acabar en lloc inimaginables. Espero que aquest viatge l'hagi animat a fer alguna cosa semblant en algun moment dels pròxims anys.

L'arbre de la vida. A la que et despistes l'arbre de la vida es transforme en arbre de nadal i amb equilibris impossibles s'ha posat gots, llums i tot el que trobi pel camí a sobre. Es fa estimar. El seus riures s'han escoltat per tot Brasil.

Destacar algunes baixes importants que no han pogut venir i que s'han trobat a faltar com la Núria, el Bernat, el Quim B, el Quim C, el David, el Martí, el Pau, el Manel, l'Enric i l'Elena.

Doncs res, aquesta és la tripulació del Showtime. Així que un cop totes presentades, benvinguts a les peripècies del Showtime.

Migdia i ja ha arribat gairebé tothom. Amb els que som anirem al centre a menjar alguna cosa mentres els hi expliquem les visions de l'ayahuasca.

Mes tard farem una visita al amazones teatre.

El teatre/opera de la ciutat que es va innaugurar a finals del segle XIX quan va arribar la llum al amazones.

Mes tard farem un passeig per la ciutat per a que tots vegin lo acollidora que és Manaus. Una ciutat bastant trashy, abandonada al mig del amazones on el 70% de la població treballa en fàbriques i la resta es dedica al turisme. 

Turisme que no passa a la ciutat, sino que qui ve aquí ve a buscar aigua, arbres, animals i naturalesa. 

Ni els turistes ni els locals tenen cap interés en millorar la ciutat.

Farem uns sucs al Skina dos Sucos per a que tots comencem a probar les fruites de la zona. El millor de tots els sucs crec que va ser el d'acaí amb guaranà i admetlles.

Mes tard anirem a sopar a la plaça central on apart de molts fregits ens serviran una sopa de gambes molt típica de la zona, el tacacá.

No li agradarà a casi ningú, tots farem de nens petits passant-nos els plats nosaltres  a veure qui se'ls menja. Jo me'n vaig menjar bastant, tampoc estava tant dolent…

Després de sopar la majoria tornaran cap al hostel a descansar després de tot el viatge.

Alguns encara estem frescos i anirem a un bar on el Henrique ens diu que hi ha un combat d'acordeons. 

En aquesta zona els acordeons formen part de qualsevol banda. 

Arribarem al lloc i serà una mica fail, de nou música molt forta i sense poder parlar i ni rastre de cap combat.

Tothom a dormir que demà toca dia gran!

Dia 212 - 9 de febrer

🇧🇷 Manaus → 🇧🇷 Amazones

Dia E, el Embarco en Amazonas

Quan estavem preparant el viatge els hi vaig preguntar al grup si em deixaven organitzar tema amazones amb un pressupost mes o menys fix però sense explicar què fariem per a que fos una sorpresa.

Tampoc hi havia molt de misteri ja que al final mes o menys tothom fa el mateix al amazones, però si que hi havia alguns detalls sorpresa. 

De nou l'Antonio i la seva familia seran els nostres guies.

Hem quedat a les 8h del matí al hostel.

Com que és el primer dia que comencem a viatjar 13 persones, els hi dic a tots que hem quedat a les 7:30h puntuals per testejar una miqueta els ritmes de l'equip sense que haguem de patir molt.

Tothom 5min amunt o avall es presenta puntual. Fantàstic!

Ens porta amb una van cap al mercat on hi esmorzarem una mica. 

Amb els Edus ja l'haviem visitat però no ens importarà tornar a veure tots aquells peixots. 

Tots amb el mòbil gravant.

Tot el que veiem és novetat.

L'ambient, la olor, són moooolt diferents a per exemple el mercat de galvany.

I els peixos segueixen sent cada un més extrany que l'anterior.

La part de fruita i verdura és més escassa però no menys colorida.

De les poques coses semblants són els pebrots. 

La resta d'espècies i verdures també son diferents.

Hi ha gent comprant però per ser les 9h del matí tampoc es veu un moviment frenètic.

Aquí tothom va tranquil, no hi ha pressa per a res.

Els tomaquets també son semblants.

Qui més qui menys té una televisió a la parada per entretindre al personal.

Les sindries si que son grans aquí.

I n'hi ha moltes.

I molt bé de preu.

Fora del mercat també hi ha moltes paradetes de peix segurament encara més insalubres que les de dins.

Després del mercat ja anem cap al que serà la nostra casa els pròxims dos dies.

Presentem a tot l'equip el nostre hotel flotant.

El barco Paulo Roberto, ja familiar pels Edus i per mi, ara acollirà 10 persones més amb la mateixa tripulació. Hi dormirem la primera nit amb hamaques al segon pis. 

Just al embarcar comença a ploure a bots i barrals. 

Baixem les cortines per a no mullar-nos i ens relaxem.

Mentres no amaini una mica no podem marxar ja que amb la pluja i el vent poden haver-hi onades de gairebé dos metres.

Finalment amaina una mica i ens dirigim Rio Negro avall cap al punt de les dues aigües. El punto on el Rio Negro es troba amb l'amazones.

És un punt interessant perque es poden apreciar perfectament els dos rius. 

El Rio Negro, com el seu nom indica, és més fosc degut a que va mes rapid, agafa mes sediments i els tanins de les fulles el tenyeixen mes, l'aigua és més calenta precisament per aquest color. El color, la temperatura i la velocitat son més potents en el Rio Negro que en l'amazones i això fa que quan es trobin les dues aigües es trigui fins a 7km a barrejar-se i formar un color i un riu homogeni.

Algunes ja es comencen a adonar de la inmensitat del lloc on som i de la sensació de tranquilitat que s'hi respira.

Altres s'afanyen a intentar augmentar el més rapid possible la pokédex personal d'ocells i animalons extranys.

Mentres que tots mirem meravellats aquest fenomen, a primera vista, poc lògic de la naturalesa.

Ens endinssem una miqueta pel riu amazones amb les dues barquetes suplememtaries que porta el vaixell i que ens permeten una mica mes de velocitat i navegació per estrets menys transitables. 

Se'ns veu gaudir com nens petits quan els hi dones una joguina nova.

Tots fent equilibris per no caure al riu i ser deborats per caimans.

Crec que en aquest viatge ens sobraran les fotos ja que miris quan i on sigui, algú està fent fotos.

Perque quan estas content i tens una joguina nova, el que vols és guardar aquest moment.

La vida dels riberinhos, la gent que viu al voltant del riu, se'ns fa difícil d'entendre. Son a vegades poblets petits, altres cases flotants soles.

Tots acostumats a que cada any el seus "carrers" i paissatges canviin radicalment amb les pujades de 15 metres del nivell dels rius.

Les cases flotants permeten una espècie de nomadisme riu amunt riu avall.

Si et canses de viure en un lloc, agafes una barqueta que empenyi la casa.

I et canviies de "barri".

Les barquetes ens deixen en una pasarel•la que ens porta cap a dins de la selva.

Ja al principi trobarem uns monitos que estan molt acostumats al turisme, ja que la majoria els alimenta… 

Em resulta curisós que el punt mes turistic de Manaus i de l'amazones sigui aquest petit port amb el caminet de fusta. Però m'agrada, senyal que això encara no està massificat.

L'amazones té un potencial enorme per a massificar-se i m'espanta pensar com serà això d'aquí 10 anys.

És molt difícil que tot el turisme que es vagi creat d'ara en endevant sigui sostenible i respecti l'entorn tal i com ara està. A vegades és una mica hipòcrita demanar crear a la gent local aquest tipus d'oferta sostenible, amb el sobrecost que representa, quan nosaltres no ho hem començat a fer fins fa poc amb una economia turística molt desenvolupada a base de no ser precisament sostenible. 

Estaran aquí aquests nenúfers d'aquí 10 anys?

O aquesta tarima de fusta on l'Edu es troba serà un bar amb infinity pool al amazones?

Els monitos segueixen mirant-nos amb cara de pena per si els hi donem menjar.

Alguns monitos s'apropen a donar l les persones amb les que veuen que poden tenir més connexió.

Al llarg de la petita pasarela anirem seguint l'Antonio una mica en silenci a veure si veiem algun altre tipus de mico o algun perezoso. No en veurem cap, fem una miqueta de soroll i suposo els espantem. Un grup tant gran és difícil que passi desapercebut en mig de la selva. 

Tornem al barco.

L'Alex va fer el seu aniversari fa un parell de dies i li vam comprar unes disfresses per a celebrar-ho i per anar totes acostumant-nos a com serà el carnaval.

A vegades sembla que estiguem a una despedida de soltera.

La Yara segueix sent la cuinera de tota la tripulació.

Tot el que cuina la veritat és que li queda bonissim.

Havent dinat és hora del ritual habitual quan hi ha hamaques aprop, una bona migdiada.

Ens queden unes quantes hores de navegació Rio Negro amunt fins arribar al nostre punt de dormir.

Algunes seguim captivades per la inmensitat del riu menys quan ens molesten per fer-nos una foto.

La nit va caient, i quan cau la nit aquest grup li entra un pessigolleix.

Comencen les primeres cerveses mentres seguim navegant, els primers riures forts.

Les primeres selfies de grup tots ja una mica contents.

És hora de posar música.

El Henrique ens ha aconseguit uns bons altaveus als que podrem conectar no tots els mobils. Entre això i que no tenim cobertura el ventall de música disponible s'escurça tot i que la Silvia ens oferirà un bon repertori de temazos.

Ja haviem advertit al Antonio que preparés molta cervesa i moltes caipirinhes. Que això era l'únic que no podia faltar en el vaixell. Això també era lo únic no inclòs però a 1€ la cerveija i a 2€ la caipi, no ens ha fet tirar endarrere.

L'Henrique es farà un fart de preparar caipirinhes.

La cosa es comença a animar…

Ja hem aparcat el barco.

S'entreveu que l'hem aparcat en una espècie de platja.

Soparem una mica.

Ja sopats i encara accelerats de festa algú te la meravellosa idea de baixar del barco. 

Al principi pensem, ostia però i si hi ha caimans, anacondes, aranyes o qualsevol altre cosa?

A l'Antonio no sembla que li importi gaire que baixem, entenem que deu estar tranquil i que no hi ha gaires amenaces per a 13 marinerets/exploradors de d'aigua dolça com nosaltres.

No necessitem gaire confort més per aventurar-nos cap abaix.

És negra nit, sort en tenim que la lluna és gairebé plena i ilumina una miqueta la platja.

Alguns anem a investigar per la sorra a veure quins animalons trobem.

Quan ja ens hem allunyat del grup s'escolta el Soler que ja s'està banyant entre caimans. 

Al cap d'una estona mes crits de gent que se l'està tirant a l'aigua en contra de la seva voluntat.

Acabarem tots dins el riu, bevent cerveses i banyant-nos a la llum de la lluna mentres juguem a tonteries i riem ben fort per espantar qualsevol bestiona que s'atrevís a aproximar-se.

Quan comença a fer fresqueta tornem al barco i poc a poc ens anem acomodant a les hamaques per a dormir.

Dia 213 - 10 de febrer

🇧🇷 Amazones

La true experience nocturna

Ens llevem cada un amb una energia (resaca) diferent. 

Algunes no saben molt bé on son. Fa tres dies estaven a Bucarest en una fàbrica de baggles i avui s'han llevat en una hamaca en un barco al mig de l'amazones.

Altres fa estona que toquen la guitarra desafinada del Henrique.

Poc a poc es va fent de dia.

La tripulació fa alguna maniobra amb el vaixell. (Mes tard en sabrem el motiu)

Ens fem una idea de com és la platja on ahir vam acabar la festa.

Esmorzem.

Quan encara el sol no apreta molt, ens posem en moviment amb les barquetes.

El riu sembla un mirall, com si també hagués dormit aquesta nit i tot just s'estigués despertant.

Entrem amb les dues barquetes en alguns rierols més petits.

Cada una va a poc a poc per una de les bores del riu mentres tots mirem a les copes dels arbres per a veure perezosos o micos.

Tot i semblar uns exploradors professionals, és impossible detecar un perezoso si no hi tens l'ull entrenat.

Alfuns segueixen reflexionant sobre l'ayahuasca…

Els riberinhos van amunt i avall amb les seves petites llanxes a motor.

Al cap d'una estona baixem dels barcos i anem a caminar fins a arribar a un arbre inmens.

Dels més alts de la zona, tot i que la seva fusta sigui ideal per flotar en l'aigua està prohibit tallar-los ja que en queden pocs. 

De fet, a la part de l'amazones que pertany al estat amb el mateix nom està prohibit tallar qualsevol arbre. 

En els altres estats brasilers que també tenen part de la selva amazònica, la legislació no és tan forta.

Ens fem un parell de fotos de grup.

A veure si absorvim una mica d'energia de la pachamama.

Tornem a les barquetes per desfer el camí.

A mitja tornada trobem un grup bastant numerós de monitos.

Veiem que se'ns apropen bastant.

Ens espantem una mica.

Ens girem i resulta que l'Antonio havia tret unes bananes que portava i les estava començant a tallar.

Comencen a venir tots els micos que no tenen cap por de posar-se sobre el barco o sobre nosaltres.

La seva única missió és conseguir les bananes i marxar.

Els crits de "por" i els riures d'alegria es barregen.

Els monitos són poca cosa però no m'agradaria que em mosseguessin.

A la Marina sembla que tampoc.

A la resta del grup se'l veu una mica mes confiat a l'hora d'alimentar-los i deixar-los apropar.

Haurem de fer una selecció tant gran de fotos abans de que ens les compartim…

Al cap d'una estona l'Antonio veu de lluny un perezoso.

Està baixant a poc a poc de l'arbre. L'únic motiu pel que baixen dels arbres és per fer les seves necessitats. És en aquell moment en que els depredadors els ataquen. 

L'Antonio fa un soroll molt suau xiulant per a veure si aquest perezoso o algun altre a les proximitats respon.

Al veure que no, enfilem de tornada al barco.

Al arribar, observem que el sol fort que ens ha donat avui ha provocat les primeres cremades.

Després de dinar anem a fer la següent activitat.

Resulta que al amazones hi viuen dofins. Això ja ho sabiem perque de fet n'hem vist bastants. Petitons i grisos.

El que també sabiem és que n'hi havia uns altres de color rosat i una mica mes grans.

Ara els anirem a veure.

Arribem a una caseta on ens fan posar un xaleco. Ens tiren mig grup a l'aigua, ens podem mantenir de peu en una plataforma de fusta enfonsada. Just al posar el peu a la plataforma alguna cosa em toca per sota l'aigua. 

M'espanto una mica i començo a cridar. Sota aquesta aigua negre és impossible veure res.

Al cap d'una estona els altres també criden.

"Ah! A mi també m'ha tocat una cosa!'

"Noo! Vigila que hi ha algo aquí sota!"

"ai ai ai!!"

El monitor entre a l'aigua amb nosaltres i aixeca la ma amb una sardina i de sobre surt de sota l'aigua un monstre prehistòric. 

Poc a poc l'anem tocant tots.

És una cosa una mica fastigoseta.

El bitxo te els ulls molt petits. No hi veu casi gens, es mou sobretot amb ultrasons. La pell de color blanc o rosat i una textura una mica llafiscosa.

En veritat són una espècir de balena mes que un gilfinho.

Surto d'alimentar i tocar el dofí amb una mica de regust extrany. Tot i que hagi estat una experiència divertida i sorprenent, no se si m'acaba d'agradar això de l'apropament forçat als animals.

El segon apropament que farem serà amb el piracucú, el peix mes gran d'aigua dolça. Agafarem una canya amb una sardina i l'aproparem a una mena de pou que tenen dins la casa flotant en la que estem…

Mous una mica la canya i pum!! Surt un mega ultra peixot de dins l'aigua que es menja la sardina en un tres i no res.

Per molt que facis força cap amunt i apretis no hi ha manera de tenir més força que el peix. Sobretot perque la canya no te ham així que el peix s'escapa. 

Després d'aquestes aventureta tornem al barco.

Cada un fa una mica la seva.

Alguns llegeixen.

Altres es dutxen.

Altres ens estirem a l'hamaca a escoltar música…

Tots tranquils…

En algun moment sento una mica de rebombori però no li faig gaire cas.

Passen 5min i algu em diu: "escolta que el barco s'està enfonsant, que hem d'anar tots a les barquetes!"

😧

No m'ho acabo de creure però faré cas…

Baixo abaix i veig que l'Henrique està dins del motor i tothom a les barquetes.

Totohom vol dir que fins i tot les noies que s'estaven dutxant han marxat a mitja dutxa.

Com si s'enfonsés el titanic. 

El Henrique comença a treure galledes i galledes plenes d'aigua.

Sembla ser que si que va de veritat el tema.

L'Antonio l'ajuda a buidar-les. Son ben bé 20-30kg d'aigua.

Surt una galleda plena cada 5 segons.

L'esforç que estan fent els dos és bastant exigent…

Ens comencem a plantejar si ajudar-los…

De moment no farem res… tota sabem que normalment els gringos molesten mes que una altre cosa quan intentem ajudar els locals que es coneixen el terreny.

Al cap d'una estona, tot i que el Henrique i l'Antonio segueixin treient aigua, sembla que la situació millora una miqueta i alguns comencem a pujar de nou al barco.

Per matar el temps alguns es dediquen a fer una obra de teatre.

O una mica el pallasso.

Altres a fer-se fotillos.

I l'Henrique per fi descansa una mica.

Quin animalot està fet. Fa pinta que l'Henrique, d'aquí uns anys, tindrà tantes o mes històries a explicar que l'Antonio.

Tot i descansar una mica, l'Henrique es torna a posar cap a dins a treure més aigua…

El Antonio ha anat amb la barqueta a buscar ajuda a alguns barcos propers.

L'Elias, l'ajudant de la tripulació, comença a ajudar al Henrique a treure l'aigua.

El pobre Elias és una mica mes primet i no tant fort com l'Antonio i l'Henrique ja comença a fer signes d'esgotament.

Ens plantegem seriosament anar-los a ajudar…

Els nois forçuts anem cap allà….

Faig el primer pas i li dic al Elias:

"Elias! Aparta que ya ayudo yo!" 💪🏿

La següent escena passa en un segon:

L'Elias s'aparta

Jo penso, vale Joan, ves en compte que això pesa molt, agafa-ho amb força.

Tot concentrat

L'Henrique es submergeix en la sala de màquines.

Surt com si fos aquaman amb la galledota plena d'aigua

Ostia ostia, això deu pesar molt

Focus Joan focus

L'Henrique m'acosta la galleda

Amb una ma l'agafo per abaix

Joder, si que pesa

Amb l'altre ma l'agafo pel costat imitant els moviments àgils i sense esforç que feia l'Antonio

Vale, el cubell ja és meu

Ara només queda buidar l'aigua

M'apropo a la barana i llenço l'aigua…

És en aquest precís moment en que penso…

Ostia, m'he mentalitzat que el cubell pesava molt però…

Crec que no he pensat que estava mullat i relliscava…

Ja és massa tard…

L'inèrcia que porta el cubell ple d'aigua l'empeny cap a fora

L'intento agafar fort però em rellista de les mans…

Em rellisca i cau l'aigua i el cubell al riu…

Tothom em mira, tothom amb cara de decepció…

Tothom, menys l'Henrique, comença a riure…

I així és com en un segon, després de una hora d'intentar pensar si ajudem o no, acabem de demostrar que si ets un turista i no estàs en el teu habitat…

El millor és quedar-se quiet i no molestar…

Tothom riu, el cubell al riu, l'Henrique mirant-me i pensant, què, ara com ho soluciones

Jo penso, merda, ara m'haig de tirar a l'aigua, però tinc el mobil i la cartera als pantalons

Començo a treure'm els pantalons

Al segon, xof! L'Elias ja s'ha llençat al mar a buscar el cubell…

Doncs res, com l'Artur Mas, tots fem un pas al costat i deixem treballar als que en saben…

Al cap d'uns minuts torna l'Antonio amb reforços…

l'acompanya un altre vaixell que porta una bomba…

L'encenen i comencen a bombejar aigua fora del barco.

La bomba tira, però crec que l'Henrique anava mes rapid.

Sembla que la situació es tranquilitza i ja podem seguir celebrant que estem al Brasil, que tenim barco, i que seguim navegant el Rio Negro.

Quan el sol ja marxa, i sense gaire temps des de l'última aventureta baixem a les barquetes de nou.

Ahir vam dormir en hamaques en el barco.

Avui toca una nova experiència.

La true experience.

Avui acamparem al mig de la selva. No tenim gaire idea de com serà. Agafem les poques coses que necessitarem: antimosquits i frontals.

Naveguem una estona i parem a veure al Mr Shell, propietari d'una gasolinera flotant.

Ja és negre nit i seguim navegant.

Arribem a una bora del riu on baixarem tots de les barquetes.

Pugem una petita elevació.

L'Antonio s'atura, mira una mica amb la llanterna i diu, vale, aquí acampem.

Nosaltres mirem amb els nostres frontals i pensem, com cullons acamparem aqui si no hi ha campament? On posem les hamaques? Com va això Antonio?

Amb la experiència de fa unes hores, no preguntem ni intentem oferir ajuda. 

El primer que faran serà encendre un foc. Ens hem de cuinar el sopar.

L'Antonio agafa el machete i comença a talar arbres per tot arreu.

Agafen una lona blava i amb els pals creen una estructura on se suposa que hi posarem les hamaques per aixuplugar-nos si plou.

L'Elias mentrestant està preparant el sopar. Agafa el rem de la barqueta, hi posa a sobre els pollastres i comença a tallar-los.

Un cop tallats, els agafa i els submergeix al negre riu per a natejar-los.

Ostia, si avui no pillem cagarrines ja no se quan serà.

Nosaltres seguim sense moure'ns contemplant l'anar i venir d'arbres tallats.

L'Antonio en un tres i no res ja ha tallat mes branquetes i ha creat el suport on posa els pollastres i les olles per coure l'arròs (amb aigua del riu òbviament).

Algunes hamaques ja estan asegurades sota els plàstics blaus.

L'Antonio segueix mentrestant explicant-nos historietes de profeta.

Contem les hamaques, aquí no n'hi ha suficients per tots.

El pollastre ja quasi està fet.

Les hamaques no donen molta seguretat sobre si aguantaran el nostre pes.

En un moment tres de nosaltres es posen en una hamaca quan estem sopant… i de sobte, pam, l'hamaca es trenca i la Silvia cau de cul al terra seguida del seu arròs vegetarià que li cau tot per sobre.

La pinta de turistes aventurers de pacotilla és impresionant.

Tot i que totes les hamaques tenen mosquitera algunes no estem convençudes de que sigui suficient.

Ja hem montat el segon campament. El problema és que, al haver hagut de solucionar el tema de que s'enfonsava el barco, hem perdut molt de temps de llum diurna i ens hem hagut d'afanyar en escollir el lloc del campament quan ja era de nit.

Això ha provocat que algunes de les hamaques no quedin aixuplugades sota les carpes blaves…

Li preguntem al Antonio què passa si plou…

El tio mira el cel entre tots els arbres.

Hi veu algunes estrelles i diu: no va a llover.

Okey, 

Confiem en el nostre profeta.

Ell marxa a dormir al barco ja que encara ha de solucionar problemes de la bomba d'aigua que ha fet que el barco casi acabi al fons del rio negro.

Són les 12 de la nit i anem a dormir.

Els Edus i jo ens posem en les tres hamaques que no es troben sota les carpes…

Bona nit!

Buah, estic dormint com feia dies que no dormia, segurament perque és el primer dia en molts dies que no vaig amb bastantes cerveses al cos a dormir…

Pim.

Pim pim.

Pim pim pim.

Otres, una cosa semblant a un formigueix per tot el cos em desperta…

Poc a poc miro i noto que son gotetes de pluja…

Bff…

Merda…

De moment es poden aguantar.

Pim pim pim pim..

Tot i aguantar-se, als Edus i a mi ens ha despertat. 

-Què, aguantem no? Sisi, aguantem. Aquestes gotetes son gestionables.

No passa ni un minut i el pim pim pim es converteix en, literalment, una dutxa d'aigua.

No passa ni un segon en la transició, el temps de posar-nos les botes i correr dins la carpa ja ens ha deixat xopa.

La resta del grup d'aquesta carpa no està tenint mes sort. Totes les hamaques, tot i semblar estar dins de la carpa, es comencen a mullar per tot arreu.

….

Quina liada… no ha passat ni una hora. Ens en queden 5 o 6 per a que es faci de dia.

Amb les hamaques mullades ja és impensable que, tot i que deixés de ploure, tornar-hi a dormir…

Ens quedem tots de peu en els dos únics m2 que no ens mullem.

L'Henrique i un ajudant que hi ha per allà comencen a replegar les hamaques.

Nosaltres pensem… joder i ara com dormim… hem d'estar de peu tota la nit? 

Dormir al terra no és una opció ja que durant la construcció del campament han passat pel nostre costat tot tipus d'aranyes.

Sabem que hi ha serps pels voltans i inclús fa una setmana una pantera quasi ataca un riberinho que vivia per allà aprop.

Al cap d'una estona l'Henrique ens diu: a veure, teniu dues opcions.

O agafem els barquitos i naveguem 30mins fins al barco gran sota la pluja per a dormir allà o us espolsem el terra de bitxos i dormiu aqui.

Tot i que jo era partidari de tornar al barco, com equip decidim dormir al terra.

Dit i fer, l'Henrique agafa unes branques i comença a escombrar el terra…

No sembla un escrutini de bitxos molt gran.

Coloca les dues hamaques no mullades a base d'alfombra i ens diu.

Llestos, aquí teniu el llit.

No patiu que jo vigilo. 

En fi, així dormirem tota la nit. No pararà de ploure.

Jo estic en un dels costats de la piramide humana, si ve la pantera, dubto que esculli a algu que no sigui jo.

Estaré tota la nit mig vigilant.

Qualsevol petita cosa que em pica penso merda, una aranya, una serp…

Dia 214 - 11 de febrer

🇧🇷 Amazones → 🇧🇷 Manaus

L'altre true experience nocturna

Música Gonzalo:

Polo & Pan live @ Serre Monumentale in Paris

The Arcs Full Concert | NPR Music Front Row

Beeeeee!!! Be equip beeee!!

Obrim els ulls, és de dia, tothom viu, cap picada!

Fantàstic!! Sembla que hem sobreviscut a la true experience nocturna al amazones.

El segon campament ha tingut més sort i no s'han mullat i han pogut dormir raonablement tranquils…

Tot i això, van deixar tota les botes fora la carpa i les tenen xopes d'aigua.

Estem vius! 💪🏿

Sortim de la selva

Tornem cap al barco

L'aigua, de bon matí, segueix sent un mirall

Esmorzem una mica mentres li expliquem a l'Antonio l'aventureta i tot el que ens ha ajudat l'Henrique.

Ens respon un: wow! (De la manera mes sarcàstica possible)

Clar, amb les experiències que té a sobre, per ell això és el pa de cada dia. 

Quan ja pensavem que haviem abandonat tots els perills, tonrem a entrar a la selva per fer una caminada de dues o tres hores.

Tots ens farcim d'antimosquits.

El Martí intenta imitar al Antonio.

Quan l'Antonio parla i ens explica coses, tots callem.

Som com nens de 3 anys quan li expliques històries màgiques….

Qualsevol cosa que ens expliqui ens la creiem…

En un moment ens diu, no matéis a los mosquitos.

I tots ens quedem en silenci esperant el perque…

Porque cuando matas a uno, el resto viene para su funeral y aun te pican mas.

Comença a riure com qui ha estafat a un nen petit i no es pot aguantar.

Ens en farà una cada 5 minuts el cabron. I en totes hi caurem de quatre potes.

Com es nota que no estem en la nostra zona de confort i que per ell això és casa. 

Aquestes arrels vermells son de l'arbre de l'açai.

Aquestes altres arrels son de l'arbre que camina. El qual va fent noves arrels en una direcció específica per buscar-se un forat entre altres arbres mes alts per tenir suficient llum.

La Mile segueix preparadísima per fer front a les picades….

Però tot i que tots anavem ben preparats… 

Tots amb pantalons llargs…

L'Antonio ja ens havia avisat que el més perillós a la selva són els animals petits, no els grans…

En un moment agafa un pal i el posa dins un forat d'un arbre.

Al cap de res surt una tarantula gegant enfadada amb el pal…😱

Al cap d'uns metres, en un altre forat sota un arbre comença a picar l'abre amb el machete. Comencen a sortir formigues gegants. Són les formiques bala. La seva picada diuen que fa tant de mal com si et fotet un tret.

Cainem uns metres mes i se sent a la Marina cridar!

Ahhhh, m'ha picat algo, m'ha picat algo!!! Ahhhhh

L'Antonio no es preocupa gaire… 

Seguim caminant

Creiem que ha estat algun tipus de formiga.

Dueas hores després acabem el recorregut.

La Marina segueix amb mal però la campiona no s'ha queixat res.

De nou, sortim vius de la selva.

Arribats al barco, ens capbussem al riu.

Es nota que és aigua dolça perque has de nedar mes que al mar per mantenir-te a flote.

Quan tornem a pujar, l'Elias senyala uns 20-30 metres a l'esquerra.

Un caiman! 😱

I nosaltres fent el tonto i banyant-nos tranquilament…

Això és un no parar de perills.

Passada aquesta aventura passem a la següent.

Anem a veure un poblat indígena.

Resultarà ser el mateix poblat en el que fa uns dies vam fer el ritual de l'ayahuasca.

Avui tots els del poblat van vestits amb les robes tradicionals.

L'altre dia ens van rebre per practicar l'ayahuasca, avui ens reben per mostrar-nos les seves cultures i tradicions.

I és per aquest motiu que van vestits com ho feien antigament.

Ens tornem a trobar amb el pajei i amb el Lionel (els hi costa un moment reconeixens però s'enrecorden finalment dels tres)

Mentres el Lionel ens explica totes les tradicions de la tribu la resta del poblat espera tranquilament el seu moment.

Potser deuen fer el mateix dos o tres cops al dia. 

Vestir-se amb roba tradicional però incòmode. 

Donar la xarradeta de les seves tradicions.

Ensenyar els souvenirs per a que els hi comprem.

I fer-se la foto de rigor.

I ensenyar-nos punteria amb la cerbatana.

Com deia, tot això potser ho repeteixen 3 o 4 cops al dia. 

Per ells és la seva principal font d'ingressos.

Per nosaltres, una barreja entre algo "massa guiri" i interessant. 

Fomentar el turisme i el capitalisme en aquestes tribus en un primer pla pot semblar dolent.

Però si t'hi pares a pensar, és impossible que s'aïllin del capitalisme.

Per tant, han de trobar un equilibri que els permeti viure com ells volen sense perdre la connexió amb l'entorn que els proveeix els diners per a mantenir el seu estil de vida.

M'agrada pensar que tot i que ha estat una turistada, el fet que es vesteixin i expliquin les seves tradicions és la única manera de preservar-les en el temps.

L'Eduard segueix capficat en aprendre a tocar la flauta amb la que ja es va iniciar durant l'ayahuasca.

És hora de maxar.

Ens despedim de la tribu.

I la tribu ea despedeix de nosaltres.

Les peripècies a la selva s'acaben.

Han estat només tres dies però en els que hem viscut una quantitat d'experiències increïbles. 

En els que crec que tots ens hem fet una idea de què és l'amazones, en com de gran i inexplorable és. 

Només pensar que la superfície equival a 12 penínsules ibèriques i que tot és selva frondosa i riu et deixa perplex. 

A mi només de pensar-ho em paralitza, haver-ne tingut un tastet em fa poder entendre'n la inmensitat. 

Han estat tres dies en els que no hem tingut cobertura. Quans cops passa que un grup de 13 (milenials?) no tingui, ni necessiti, cobertura durant 3 dies?

El més sorprenent d'això és que crec que quasi ningú se n'ha "adonat". Que ningú l'ha necessitat.

Hi havia tantes coses per veure, per pensar, per viure, per comparitr que els mobils han passat a un segon pla.

En fi…

Ja plena la nit arribem al port de Manaus.

Els carnavals a tot Brasil no comencen fins a mitjans de setmana però resulta que a Manaus, avui dissabte ja hi comencen.

Hem tingut sort doncs! Potser ja podem començar a viure els carnavals.

Dit i fet, ens deixen al hostel, ni ens dutxem (la majoria no ho haviem fet en tres dies) i anem cap al carnaval.

Ens hem d'afanyar perque s'acaben aviat i tenim ganes de veure'n ni que sigui un tastet.

Res, arribem a la plaça central i tot just s'acaben… 😭😭

En el temps d'arribar a la plaça ja ens hem perdut entre nosaltres. Només tenint una SIM card en tot el grup, començo a pensar que Rio pel carnaval i tots borratxos serà impossible mantenir el grup junt tot el dia i nit sense perdre'ns…

Res, sense carnaval a Manaus tornem tots cap al hostel…

Just a la cantonada mateix del hostel veiem que hi ha un parell de bars…

La majoria de l'equip es queda dormint…els titulars per aquesta nit serem els Edus, el Mike, l'Henrique, la Saray (una cambrera venezolana molt simpatica) i jo anem a veure què hi succeeix en aquests bars…

Ens demanem una primera caipirinha sense gaires pretencions.

Estem tots amb els ànims baixos i una mica cansats…

L’Edu S proposa fer la última.

Doncs això, segona caipi pal cuerpo.

Quan ja l’estavem acabant, la Saray arriba amb cervesa per tots…

En fi… com va dir un gran filòsof xinès, per arribar al seu destí, un soldat a d’explorar tots els camins… 

Aixi que bevem sense gaires energies.

i… vet aquí que, ja quan tothom s’havia resignat a que la nit s’acaba allà, em toquen l’esquena.

Em giro i era un noi brasiler amb aspecte prou entranyable.

Em diu… escolta, que la meva amiga us vol coneixer.

De cop les energies passant del cansament a la curiositat.

Jo li dic, però a qui vol coneixer?

Em respon: als quatre gringos del grup. La curiositat creix per moments. 

Què vols dir que ens vol coneixer? li repregunto, i aquí ja és quan la nit canvia per complet. 

Doncs que vol allitar-se amb els quatre a la vegada. El noi marxa.

Salta la sorpresa a Manaus.

La birra que ens costava d’empassar comença a entrar sola.

Seguim sense creure’ns-ho gaire però ja només el simple fet que s’hagi posat això sobre la taula ha animat al grup. 

El Mike ansiós comença a buscar suport entre el grup per anar a parlar amb la noia. 

El sentiment d’incredulitat encara és més gran que el de realitat.

Però el Mike segueix convençut que alguna cosa de veritat hi ha. 

Al no trobar suport al grup decideix emprendre l’aventura ell sol. 

Creua el carrer, nosaltres ens ho mirem des de la distància com qui mira una obra de teatre.

No passa ni un minut que el primer beixo es materialitza.

L’incredulitat cada cop és menys i la realitat cada cop costa menys de creure. 

Tots a poc a poc anem fent passets per creuar el carrer i anar cap al centre d’atenció.

La noia sembla molt simpàtca.

L’Henrique i la Saray, que ja tenen experiència a Brasil ens diuen que anem en compte i que si volguéssim fer alguna cosa mes sota cap circumstància anem a casa d’ella o d’amics seus, que sempre en un hotel. 

En fi, encara seguim una mica incrèduls de la situació.

 Hem de fer alguna cosa per sortir de dubtes. Ella vol pescar qualsevol gringo o ens vol als quatre. 

L’Otero i jo per raons òbvies no podem (NI VOLEM) fer cap pas endevant. Només ens queda el Soler per seguir estirant del fil. 

El Soler fa estona que s’ha sentat en una cadira, incrèdol del que està passant.

Li donem una empenteta motivacional dient que, pel bé de la nit i del grup, ha de mirar a veure què passa. 

S’aixeca, va a parlar amb la noia i 10 segons més tard, mentres de fons comença a sonar Crazy in love de Beyonce, confirmem que la noia està interessada en, com a mínim, dos dels gringos. 

Passen uns minuts i marxa la llum de tot el barri. 

El carrer encara demana més festa.

Torna la llum però els bars ja estan tancant.

Un cotxe es para devant nostre, de la finestra del darrere treu el cap una persona que porta la típica mascara negre d’atracar un banc. 

De primeres m’espanto una mica.

Obra la porta i de dins del cotxe surt una drag queen de metre noranta vestida de cuero amb la mascara d’atracar bancs.

Resulta que és amiga del grup amb el que estem.

El grup ens convida a una altre discotèca no gaire lluny d’allà on seguirem ballant a ritme de elctrònica brasilera sensual. 

L’aire es respira carregat.

Es respira sexualitat per tot arreu. 

Cauran alguns beixos gratis mes amb desconeguts i desconegudes.

Ens mullarem per l’enéssima pluja que cau aquests dies. 

Tornarem a casa tard, caminant, saltant-nos una altre de les regles de Brasil. No caminar sols de nit sent gringos. 

Però ens serà igual, la nit ens ha deixat amb una energia que pobre d’aquell que s’apropi amb males intencions. 

Dia 215 - 12 de febrer

🇧🇷 Manaus → 🇧🇷 Rio de Janeiro

Cura d'humiltat grupal

Resaca.

L’habitació dels que va sortir ahir ens costa arrencar, encara incrèduls del que va passar. 

Amb el cafè de bon matí, fem corrillo amb tothom per explicar la nit que es van perdre ahir. 

L’atzar té això, tot i que les nits que surts sense expectatives solen ser les millors, sempre poden no sortir tant bé com ahir, però ahir, va sortir molt bé.

Avui toca abandonar l’amazones. 

Tots seguim encara meravellats de les experiències viscudes en aquest indret tant majestuós.

Tampoc és que poguem dir que ara som fills de l’amazones però amb aquest petit tastet ens ha sigut suficient per adonar-nos del que representa l’amazones.

Un espai tant gran com 12 penínsules ibèriques, un espai en el que les úniques carreteres son els rius, un terreny impossible d’explorar a peu. 

I mes val que segueixi així, perque anar al amazones és com viatjar en un altre planeta, i això no ho hauriem de perdre. 

La segona col·laboració de les peripècies és a càrrec del Martí, que va plasmar molt bé el que tots hem sentit.

Vam visitar la selva amazònica com qui és banya a l’Escala i diu que s’ha banyat al mar mediterrani: no és mentida, però ignora part de la veritat. La immensitat de la selva no es copsa amb facilitat i només em consola pensar que el trocet que vam tenir la sort de trepitjar es prou representatiu. Vam visitar la selva, no es mentida i es prou veritat per mi.

Quan va arribar el dia de marxar cap a Rio amb el cos ple de picades de mosquit no vaig poder evitar sentir la tristesa d'aquells comiats que saben greu de debò. Content per allò que vius, trist perquè ho deixes enrere. “La felicidad son ramalazos” que més o menys va dir una vegada Ricardo Darín.

Crec que inconscientment vaig fer l’esforç de separar l’indret de la companyia. Volia avaluar com era la selva en mi i com era jo en la selva més enllà de qui fos al meu costat. En aquest sentit els meus esforços van resultar en un fracàs. Suposo que no som sense els demés i aquesta felicitat que venia a batzegades i, sovint, amb una freqüència tan alta que semblava un flux continu, no es podia deslligar de l’Elisa, l’Edu, la Carla, el Joan, la Mireia, la Alex, la Mile, l’Edu, la Marina, la Sílvia, el Gerard i el Mike.

Un vaixell de dos pisos i trenta anys anava carregat amb aquestes dotze persones, 5 persones de tripulació i jo. La tripulació constava del nostre guia, l’Antonio, la seva dona Yara que va fer de cuinera, el seu fill Enrique que els ajudava, el capità (que ja no recordo com es diu i que juraria que era mut) i l’Elias, l’ajudant que no era mut però com si ho fos perquè no podíem entendre res del que deia.

Gràcies Martí

Tristos de marxar d’aquella selva però amb ganes de les pròximes aventures, avui posem rumb al sud. 

Vol cap a Rio de Janeiro amb escala rapida a Sao Paulo. 

Rio ens rep de nit, ja veniem avisats que era una ciutat perillosa i, tot i que l’ambient a Manaus ja et feia estar una miqueta alerta, aquí encara t’hi fa estar mes. 

Però… això no ens farà aturar. 

Després de la nit d’ahir, avui toca una mica més de cancaneo, avui ningú es pedrà la festa, avui ningú no voldrà ser suplent d’una nit potencialment similar a la d’ahir.

Avui el Showtime surt al complet. 

Anirem a fer unes pizzes i caipis mentres busquem on sortir al famós barri d’ipanema. 

És diumenge just abans de carnaval. La ciutat sembla dormida, com carregant piles pel que li espera.

Tot i això, al final trobarem una petita discoteca. 

Curiós que ens van avisar bastant de que era una discoteca de gays. Com si això hagués de ser dolent… potser per altres gringos mascles que venen a buscar una festa diferent ho és però pel showtime, és ben aviat al revés.

Entrem, lloc petitet, ple de locals ballant. 

Al principi estem tots una mica desorientats, pel que estem veient, a Brasil la festa és brasilenya, ells no tenen la música comercial global com a objectiu en les discoteques, elles tenen la seva múisca, i per elles, és la millor.

De seguida entendrem perque.

Cada cançó que sona, cançó que nosaltres no coneixem, cançó que ells es saben de memòria. 

I no només la lletra i el ritme, sino que per a CADA cançó, tenen un ball diferent.

Balls sempre molt energètics que desafien els nostres ritmes i cintures poc entrenades. 

En aquest moment recordo la frase que l’amic argentí Fernando em va comentar fa unes setmanes a l’illa de Morro. 

“estoy harto de ir a boliches brasileños porque eso parece más una clase de zumba que una discoteca”

Efectivament, això és una classe de zumba, una classe sense instructor en la que ens és impossible seguir el ritme.

Les cares del grup segueixen sent animades, amb aquest ritme i la vitalitat que li posen els locals en ballar, és impossible no contagiar-te.

Però en el fons, hi ha una petita sensació de decepció que es materialitza, una decepció que diu: merda, serà impossible ballar com ells, mai en les nostres vides aconseguirem moure els nostres cossos així. 

Avui rebem una cura d’humiltat grupal.

Això evidentment no ens pararà i gaudirem la nit com els que més. Assumint el nostre paper secundari.

Paper secundari fins a que el DJ comença poc a poc a punxar cançons més comercials en les que cada cop nosaltres estem més còmodes i els brasilers més incòmodes. 

Finalment, quan ja només quedem nosaltres, aconseguirem agafar el paper protagonista per absència del rival.

Un cop acabada la festa, caminarem un carrer fins arribar a la famosa platja d’Ipanema.

Alguns ens hi farem un petit bany per a fer baixar una mica l’alcohol. 

Dia 216 - 13 de febrer

🇧🇷 Rio de Janeiro → 🇧🇷 Ilha Grande

Cortis

“Knok knok”!!!

“Hola nois!!” 

Merda… els Edus i jo ens hem dormit.

Avui toca moure’ns i una furgoneta ens ve a buscar a les 9:30 del matí. 

Són les 9:25 i tot just obrim els ulls…

Fem les motxiles rapid i baixem corrents.

De sobte veiem a tothom tranquilament esmorzant. 

Preguntem què passa. 

Resulta que, la picada de formiga que va rebre la Marina ja fa uns dies a l’Amazones s’està complicant. 

Avui s’ha llevat amb el peu molt inflat i una mica espantanda, gairebé no podia caminar i la sabata no li entrava. Amb el que li agrada a ella correr i fer esport només faltaria que perdés el peu per una formgia!!

L’Elisa ha decidit endur-se-la al “hospital”.

Per sort en tenim un a la cantonada.

La resta seguim esmorzant, passant la resaca, pendents de la Marina i donant llargues al transportista per a que no ens abandoni. 

Potser no s’aprecia bé en la foto però el turmell de la Marina no feia bona pinta.

Ara ens creiem la frase de l’Antonio de que el més perillós a la selva són els animals petits. 

Al cap d’una horeta, la Marina ens informa que ja està amb tractament. 

Una miqueta de cortis en vena i això segur que baixa.

La cortisona, quantes coses haurà solucionat la cortisona. Sempre m’enrecordo dels meus amics metges que ho solucionen tot amb la cortisona. Quieres unos cortis?

Doncs això i altres mil pastilles són el que li donaran.

Amb la Marina més tranquila enfilem amb el transport cap al nostre pròxim destí.

Després de 3 hores en furgoneta i 15 minuts en llanxa rapida arribem a Ilha Grande. 

Jo no havia sentit a parlar de Ilha Grande fins aquell moment, i venint de les illes que havia visitat a Brasil, hi anava sense moltes expectatives.

De nou, Brasil em va callar la boca. 

Es fa difícil d’imaginar que amb lo gran que és el pais TOTA la costa gaudeixi de platges i illes paradisíaques. Dona la sensació de que si tires un dard a qualsevol punt aleatori de la llarguíssima costa de Brasil, aniràs a parar a una platja o illa de película. 

I efectivament, Ilha Grande n’és una mes de la llista

L’illa ens reb amb un ambient una mica turístic, el fet que sigui bastant accessible des de Sao Paulo i Rio ho facilita. 

Tampoc és res exagerat.

Com qualsevol destí de platja a Brasil, està plagat dels seus veins argentins que venen a buscar la barreja perfecte de bon clima, bon ambient i bona festa (i a fugir de les poques oportunitats que els hi ofereix la seva pàtria). 

L’equip encara es ressenteix de la festa d’ahir. 

La majoria faran una bona siesta.

Mentres alguns anem a buscar ja les primeres platges ben entrada la tarda. 

Aquí no hi ha taurons com a Noronha, així que ens podrem banyar tranquils. 

Al vespre anirem a sopar i a buscar una mica de festeta, anirem una mica tard i just arribarem a l’únic bar musical quan aquest ja tanca. 

Nos vemos mañana, li diem al tio de seguretat! 

Dia 217 - 14 de febrer

🇧🇷 Ilha Grande

Barquito

Avui toca planazo.

Avui toca conèixer totes les platges de l’illa.

Avui toca verificar què pot oferir l’illa.  

I què millor que contractar un barqutio per l’equip i que ens vagi portant de platja en platja.

Comprem unes cerveses i pugem a la llanxa.

El dia sembla que acompanya.

Abans d’engegar el motor, les sensacions són les mateixes que si agaféssis un barquito a la costa brava o a les balears.

Però… per sort, en quan el motor engega ja veiem que això, de costa brava, en té poc. 

Que aquí estem en territori salvatge, en vegetació frondosa que arriba fins a l’aigua, amb palmeres per tot arreu. 

El mood i el flow son clarament molt mes caribeny que mediterrani. 

Anirem parant en platges impresionants. 

Farem una mica de snorkel. 

Una mica d’apnea. 

Ens farem fotos en llocs de postal. 

Evitarem els altres barcos de turistes gràcies a haver començat el tour 30 minuts abans que tothom i podrem fer el tonto sense presses en aquestes postals. 

Birretes i crema solar ens hidrataran la pell per fora i per dins. 

Pujarem pedres gegants. 

I escales de fusta tal com si fóssim uns salvatges abandonats a l’illa. 

A vegades encara em sorprenc que el pitjor que ens hagi passat hagi estat una picadeta de formiga. 

Miris on miris, l’únic que veus és la descripció de paradís. 

El sol pica fort i qualsevol opció és bona per a protegir-nos.

Una mica de postureo mai pot faltar.

Dinem tranquilament amb els acompanyaments de sempre… arròs, farofa, feijoada, patata etc…

Havent dinat la Mireia pilotarà la llanxa.

Més tard ens comentarà que, mentres li fotia xixa al motor, el conductor, que ens pensavem que cada cop que s’apropava a l’orella per parlar-li era per donar-li indicacions, li estava dient que si li donaria un beixo aquella nit. 

Bravo per la Mireia per plantar-li cara. 

Bona recomanació muscial del conductor que ens va amainar el dia amb música brasilenya molt fiestera. 

Favela venceu

Les platges de la tarda ens permetran seguir fent snorkel en aigües molt clares en les que veurem tortuges i ralles a molt poca distància nostra. 

Ilha Grande s’ha mostrat devant nostre com un gran paradís.

Com el seu nom indica, ens quedaran molts racons per a coneixer però per avui, ja hem de posar fi al tour. 

Parada tècnica per treure’ns la sal i ens posarem a fer caipis i picar alguna cosa per sopar aixuplugats de la pluja.

Ja amb la primera caipi al cos començarà un dels jocs típics del grup, el qui és més X.

Hi jugarem una bona estona, des de fora el joc pot sembla bastant infantil però si se saben preguntar els temes correctes, en poden sortir moltes reflexions i veritats interessants a explorar. 

Ja amb una mica d’alegria al cos ens mourem cap al bar que ahir ens va tancar la porta als nassos. 

Avui les caipis hi fluiran sense problema.

Festa bastant comercial enfocada a turistes, amb una música techno de prou nivell que vaig gaudir molt. 

Al tornar, el típic problema quan som 8 persones en una mateixa habitació i només tenim una clau. 

Si no tots marxem a la vegada, com entren els últims que arriben…

Doncs esperant a que algu ens obri la porta mentres ens adormim al portal. 

Dia 218 - 15 de febrer

🇧🇷 Ilha Grande → 🇧🇷 Rio de Janeiro

Mergulho

Un aaaaaltre cop resca…

I un altre cop, amb tantes activitats que hem de fer, toca llevar-nos aviat. 

Avui toca una de les meves preferides.

El mergulho. 

Alguns ja tenim el títol i altres s’atreviran a fer un primer intent. 

Curiós personatge l’instructor que ens portarà a fer submarinisme. 

Mig papanoel mig naufrag ens farà riure una bona estona. 

Quan ja estem tots preparats anem cap avall. 

Les inmersions seran interessants, no tant per la flora sino per la fauna que veurem.

Moltissims taurons “cazón” amagats sota la sorra als quals l’instructor no tindrà por en agafar i deixar-nos tocar. 

En teoria tocar animals està prohibit sota l’aigua però per ell sembla una pràctica habitual.

També agafarà un pop i altres animalons que anirem veient. 

Veurem un parell de cavallets de mar. Em fascina com una espècie així hagi pogut sobreviure fins ara. 

Acabat el submarinisme comencen les brometes.

Tot i que la resaca i el cansament del submarinisme causa efectes en el grup.

M’agrada bastant com em representa aquesta foto. 

Arribats a terra ferma de nou dinem per agafar forces i ens toca abandonar l’illa. 

De nou, com a l’Amazones, sentiment (potser no tant intens com a la selva) de no voler abandonar el lloc on som però amb ganes de les noves peripècies. 

La resta de dia serà una mica accidentat.

Algunes confusions al agafar la llanxa rapida cap al continent, alguns retards en la furgoneta que ens ha de recollir. 

Retards i confusions de les que jo ja n’estic acostumat i dels que no em pregunto el perquè. 

Són intrínsecs a viatjar a cultures tant diferents, les respostes o explicacions dels retards i les confusions escapen al racional europeu al que estem acostumats, només queda acceptar-los, gestionar-los i seguir fluint.

Ja un cop a la furgoneta qui mes qui menys dormirà una estona.

En algun moment em desperta bastant de soroll. 

L’Elisa em diu que miri cap a fora i de sobte veig a pocs metres de nosaltres molta policia amb subfusells apuntant a un cotxe. 

Aquesta resulta que era la gasolinera mes segura de tot el recorregut de tornada a Rio. 

Passem de llarg.

El conductor canviarà la ruta habitual a la que està acostumat ja que necessita posar gasolina i les pròximes estacions que coneix són d’autoservei. 

L’autoservei a la nit a Brasil és el parany perfecte per un bon atracament.

Així que agafarem una ruta alternativa que ell no es coneix a veure si per sort trobem alguna gasolinera amb personal 

Després d’una mica de nerviosisme la trobarem i aconseguirem arribar a Rio sense mes imprevistos. 

Arribarem al hostel i ens rebrà el Vinicius. El pobre noi que s’esperava un torn de nit tranquil li acaben de venir 13 check ins que no sabrà molt bé com gestionar.

Serà, sens dubte, el check in més llarg de l’història. 

El pobre va una mica perdut, anirem pestanya per pestaya, dada rere dada, paper rere paper, tot ben ordenat per a seguir el procés que sembla marcat a foc. Foto rere foto. 

Ja quan portem dues hores i sembla que el procés s’acaba, em puja a l’habitació compartida a mi primer. M’ha tocat domir separat de la resta del grup.

La paciència ja se’ns acabava, ja teniem ganes de deixar les motxiles i descansar del llarg dia. 

Arribem a la porta de la meva habitació, encara no em dona la meva targeta d’accés.

Es para devant el lector i treu el mòbil.

Veig que hi busca algo semblant a: how to configure an access card.

No m’ho crec!

El pobre sap que està trigant massa en fer el check in, i això encara el posa més nerviós.

Al cap d’una estona conseguirà configurar-ho correctament.

Celebrarà l’obertura de la porta amb la meva clau tal com si el Vinicius Jr. del Madrid hagués guanyat una champions.

Per fi tots amb el check in fet anem a menjar alguna coseta al costat del hostel. 

Tots anem amb la por al cos. Tothom ens diu que de nit a Rio és molt perillós caminar. 

Anirem fins la cantonada, menjarem i tornarem.

No ens pasarà res. 

Dia complet. 

Dia 219 - 16 de febrer

🇧🇷 Rio de Janeiro

Carnaval

Avui si que si, avui és el dia que tan havíem esperat. 

Avui comença el carnaval de Rio de Janeiro, el primer carnaval després de 3 anys sense poder-lo celebrar degut al Covid. 

Com és dijous, el carnaval començarà ja entrada la nit ja que la gent avui treballa. 

Nosaltres començarem el dia amb un free tour on ens explicaran molta de la història de la ciutat. 

Segona capital de Brasil després de Salvador conserva poc més que esglesies d’aquella època en la que Brasil va ser l’únic imperi a llatinoamèrica. 

Free tour interessant però sense gaires edificis ni monuments destacalbes. 

Entre dada i dada de l’història passada de la ciutat, el Well, el nostre guia, que ha après castellà per les telenoveles, ens va introduint dades del Carnaval. 

Les dades que ens interessen. 

El hype cada cop és més gran. 

Acabat el tour el Well ens porposarà anar a dinar a un restaurant on serveixen unes capisi de canyella bonissimes. 

Sens dubte la canyella ja formarà part de la meva recepte per fer caipis. 

A més a més de ser una experta en selfies, la Carla, gràcies a la seva amiga influencer de menjar també ens ensenyarà que la millor manera de fer fotos gastronòmiques és fer-ho des de dalt amb mans que simulin que agafen el menjar. 

Aquest churrasco (com se li diu a la bbq aquí) també portarà tooooota la llista d’acompanyaments amb els que ja estem massa familiaritzats. 

Acabats de dinar, li comprarem entrades del Sambódromo al Well. Nosaltres pensavem que serien molt cares però resulta que segons el dia poden variar molt de preu així que per 125 reais per persona podrem anar demà al sambodromo. 

Farem una mica de visita a la ciutat havent dinat. Entrarem en una església raríssima en forma de piràmide. 

Ens escaparem a veure el Cristo Rei a dalt de la muntanya. Excursió força ràpida. Pensavem que era una mica més gran…

Passarem per un aqüeducte fins arribar al barri de Lapa. 

Un barri força humil en el que potser de nit no deu ser molt recomanable caminar-hi. 

Però on hi ha unes escales molt famoses repletes de turistes durant el dia. 

Ja cansats de fer el turisteo i amb les ansies augmentant.

Farem algunes fotos més i començarem la preparació pel carnaval.

El grup es divideix en dos. 

Un grup encarregat de (1) gestionar targetes SIM per tal de poder-nos comunicar entre nosaltres quan ens perdem pel carnaval i (2) passar pel hostel per a deixar mobils i coses de valor. 

Grup que fracasarà estrepitosament en la seva búsqueda de SIMs. Cosa que posarà una miqueta més d’emoció als pròxims dies i a les pròximes nits. 

El segon grup es dedicarà a comprar les disfresses del carnaval. Resulta que és importantíssim anar disfressats, que tothom hi va, que sino, ets el raro.

Així que la nostra missió serà anar a un mercadillo i buscar inspiració.

Finalment ens decidirem per unes faldilles ben colorides per a tots els integrants.

Per les noies uns tops amb els que poca calor passaran.

I cada un tindrà un element identificatiu diferent al cap. 

Mentres part del grup seguia comprant, el Soler i jo ens vam quedar sentats al terra una estona ja disfressats. 

Al cap de res venen dues noies a preguntar-nos per festa. 

No sabem indicar i els hi comentem que som un grup de 13.

Marxen decebudes i mig espantades de pensar que seriem 13 goriles.

Tornen i de seguida ens afanyem a dir que som nois i noies per si de cas això les havia espantat.

Finalment decideixen quedar-se amb nosaltres.

Quan finalment ens reagrupem amb tot el grup, fem entrega de les disfresses a tothom.

Mentres els esperavem, el carnaval fa estona que ha començat i en 5 minuts ja han vingut dos o tres nois a demanar beixos gratis. 

De moment no han tingut molta sort.  

Quan ja tenim tot el grup ben mudat seguim al bloco que estava tocant en aquell moment.

Els blocos son associaciones de batucada que organitzen cada un una rua diferent al llarg de tota la setmana del carnaval. 

El Mike venia ja amb una declaració forta d’intencions i, mentres que alguns intentaven interactuar amb les dues amigues noves que vam fer, ell, tot i les advertencies, ens va avançar a tots per la dreta i amb actitud poderosa va aconseguir el que la seva mirada transmetia. 

Acabada la rua del bloco en el que estavem ens vam traslladar a un altre indret de la ciutat on hi havia un edific que, a la Carla, com a bona arquitecta, li va agradar. 

La resta de l’equip ens vam fixar en altres aspectes més interessants de la festa com seguir bevent caipirinhes. 

La caipirinha més extranya que vam veure aquella nit. No explicarem d'on va sortir ni de qui era però el cercle que vam fer per crear-la serà una bona anècdota. 

La nit va seguir escalfant-se a ritme de música brasilenya. 

Tots ballant exaltats intentant fer el possible per a que el grup no es perdés.

En alguns moments l’equip del showimte semblava l’equip del lovetime repartint passió per tot arreu. 

Al final de la nit, quan ja quedaven pocs integrants del grup i tornavem cap a casa caminant (molt malt fet tenint en compte la perillositat de la ciutat) alguns vam sentir música al final d’unes escales dins un edifici.

Al pujar-hi, ens van rebre tot de dones en bikini i porres de policia que van donar un punt i final una mica bizarro a la nit. 

La tornada es va fer una mica dura per la falta de taxis a la ciutat però vam arribar tots vius, amb tots els mòbils i sense cap entrebanc a casa.

La primera nit de carnaval superada. 

Dia 220 - 17 de febrer

🇧🇷 Rio de Janeiro

Sambodromo

Música Gonzalo: 

The Arcs - keep on dreamin' | NPR MUSIC FRONT ROW

The Arcs - Electrophonic Chronic (full album) 2023

Bueeeno… un altre dia que em llevo de resaca, ja no recordo el dia que em vaig llevar amb el cap clar i sense alarma. L’agenda d’aquest viatge està sent realment apretada.

Avui ja a les 10 del matí ens passa a buscar una furgoneta per anar tots a fer un tour per una de les faveles més conegudes de la ciutat, la Rocinha. 

Ja a la furgoneta som 13 cadavers, el conductor i el guia que des del primer minut comença a disparar dades sobre les faveles i la vida en elles.

Tot i que les dades son interesantissimes, les rebem per una orella i pràcticament totes ens surten per l’altre.

Arribem a la favela i el primer que fem és comprar aigües per a tots, necessitem hidratar-nos una mica. 

El primer que ens diu el guia és que hi ha llocs en les faveles que no podem fer fotos, que totes les faveles evidentment estan controlades per les mafies de la droga o per mercenaris. 

En aquest cas Rocinha està controlada pel Comando Vermelho, un dels tres grups mafiosos més importants del pais. 

Ara que hi pensem, hem vist les seves inicials CV grabades en bastants edificis de Manaus. 

Si un grup mafiós és capaç de controlar llocs tant distants com Manaus i Rio, no som capaços d’imaginar-nos tot el que pot controlar en el país.

En fi, comencem a caminar per la favela. 

La gent sembla bastant humil però no veus gent que demani pel carrer com pots veure en la resta de la ciutat.

Aquí tothom està protegit per la mafia. La mafia procura per la gent per a mentenir el xiringuito a puesto. 

Segons el guia, les faveles controlades per les mafies de la droga són més amables amb la seva gent que les controlades pels mercenaris. 

La Rocinha és la favela típica que t’imaginaries.

Aquella que et pots trobar jugant al Call of Duty.

Passant per carrerons estrets on és impossible no perdret si no et coneixes el terreny. 

Ens diu que hi deixen entrar els turistes (sempre sota la supervisió d’algú local) ja que els hi aportem “protecció internacional”, que així és més difícil que vingui la policia.

Aquí crec que ha volgut exagerar una mica per donar una mica més d’èpica a la visita, i ho ha aconseguit. 

El guia és molt pro Bolsonaro, no para de donar-nos dades sobre la pobresa, sobre les coses mal fetes i la corrupció del Lula. 

Siguis del bandol que siguis, sembla que està bastant acceptat que (suposo com a qualsevol pais) si vols arribar al poder, has de tenir contents els poders ocults.

A Brasil hi ha 30 milions de miserables (paraula que feia servir el guia per referir-se a la gent pobre, creiem i esperem que fos un error de traducció). És més d’un 10 % de la població. 

És una pobresa que veus molt present al carrer. Un tema del que tornaré a parlar una mica més tard en el dia de demà. 

Aquesta última foto de les faveles és bastant representativa. És un últim sopar en el que es menja pizza i representa que a Brasil tothom té la seva mordida, tothom és corrupte. 

Acabada la visita a la favela tornem al hostel a fer una migdiada per a carregar bateries.

No dormo ni una horeta que ja toca possar-se l’equipació de nou i anar a treballar. 

Toca seguir apretant al carnaval.

Avui per començar el menú s’iniciarà al lloc pel que més es coneix internacionalment, el mític Sambódromo.

Si no has viscut el carnaval de Brasil, segurament et penses que el carnaval és el sambódromo. 

I estaràs completament equivocat, però si que és veritat que en forma una part molt especial. 

Ja fa temps que haviem buscat entrades pel sambódromo però comprar-les des de Barcelona per internet sortia carissim, i pensavem que era impossible anar-hi.

El guia del free tour ens va poder aconseguir entrades molt econmiques. Si les compres a Rio surten bastant barates a no ser que hi vulguis anar el dia mes important de tots.

Abans d’entrar fem unes birretes fora del sambódoromo.

Amanaça tampesta i ens comprem uns ponchos que ens donaran una imatge… diferent. 

Tenim el Mike que no pot mes amb la vida, ell en lloc de migdiada ha estat fent activitats extracurriculars i clar, el fomo de voler arribar a tot a vegades no pot vencer el cansament. 

Doncs res, el sambódromo, una espècie d’estadi de fútbol on el camp és una línea recate de 2-3 km.

Una estructura de formigó present tot l’any a Rio que es fa servir una setmana al any.

Però quina setmana. 

Al cap d’una estona de ploure i d’esperar comencen a desfilar els primers grups.

Comencen sobre les 19h de la tarda i s’allargaran fins a ben entrada la matinada. 

Avui n’és el primer dia i hi desfilen els grups mes petits així que no tindrem problemes per estar tranquils i sense gaire gent a les grades. 

Cada hora desfila una escola, cada una amb 200 o 300 persones, cada una amb el seu paper. 

Cada una amb la seva orquestra que tocarà la mateixa cançó durant es 30-40 minuts que dura el seu recorregut. 

Cada una amb les seves carrosses i disfresses temàtiques. 

Entre una escola i la següent donen bastant d’espai per a que descansis. A nosaltres ens donarà temps de fer bastantes tonteries en els descansos. 

Les desfilades són espectaculars. 

Jo venia sense gaires expectatives i la veritat és que és un espectacle digne de veure. 

Les carrosses, mogudes per gent amagada dins de la mateixa, són espectaculars.

Entens perfectament que esitugin tot l’any preparant aquests 30 minuts ja que el desplegament és impressionant. 

No em puc ni imaginar les puntades de cosir que s’hauran fet per arribar a crear aquestes vestimentes tant magestuoses. 

Nosaltres feliços.

D’algunes de les disfreces pots identificar-ne la temàtica, d’altres no en tens ni idea però segueixen sent precioses. 

Si els hi sumes la bellesa de les vestimentes a com mouen els cossos aquesta gent, la dansa és un fluir d’emocions, alegria i sensualitat mai vist. 

Després de veure 3 escoles desfilar ja en tenim prou i decidim marxar.

Sort que al final hem pogut anar al sambódromo perquè vist ens perspectiva hagués estat un error gran no poder veure aquest desplegament. 

Ara toca pensar on seguim el sarao.

Durant les dues primeres setmanes que vaig estar sol viatjant pel nord est del país, vaig coneixer en Jeff. Un bon personatge amb una escència molt punky que em va dir que si anavem a Rio pel carnaval no deixéssim d’anar a Pedra do Sal. 

Dit i fet que allà ens hi dirigim. 

Amb l’aire que respirava el Jeff jo ja pensava que seria un lloc com a mínim interessant per explorar amb el showtime. 

Arribem al que semblava l’entrada d’una favela, des d’aquell punt en endevant tots els carrerons es feien estrets, la gent semblava acollidora però amb una escència de barri de maleantes. 

Tot i això va ser una festa que a mi em va encantar, hi havia zero turistes, és el carnaval local, el carnaval humil, res de disfresses cares. Gent del carrer ballant a ritme brasiler una música a un bon nivell de decibels. 

Com a detall, amb el Otero vam voler pujar algun dels carrerons fora de la festa per investigar una mica. A deu metres de nosaltres hi havia una botiga de fruites, mes enllà més carrerons, no vam passar de les mandarines.

Un altre detall interessant és que l’únic lavabo portable de la zona estava controlat pel mafiós dels ws, un home senzill i amable que et demanava 2 reais per fer pipi i que t’oferia pagar 5 reais i et posava una pulsereta. Amb la pulsereta, tenies barra lliure per fer pipis tota la nit. 

Aquesta feina em va recordar el que em va dir el meu guia de Kampala passejant pel mercat més humil de la capital d’Uganda, “unemployment creates so many jobs”.

La festa s’estava apunt d’acabar, la musica brasilenya seguia sonant amb força, per tancara la nit les noies li van demanar una canço al dj.

El dj va punxar la última de la Shakira i en sentir-la els únics que vam ballar-la vam ser nosaltres. La resta de gent va desapareixer. Allà no s’estan per tonteries, si no els hi poses música que es coneguin i puguin ballar zumba, marxen.

Un bon mètode si vols matar la festa a l'instant. 

Amb la cançó de la Shakira part de l’equip ja va marxar i ens vam quedar mes o menys els de sempre rascant les últimes ballaruques integrant-nos amb la poca gent local que quedava, tots al voltant d’un gran altaveu a peu de carrer posat per una dona amb una taula on hi venia capirinhes, vestida amb un bikini i asseguda a una cadira de plàstic com si fos literalment la reina de la favela. 

Dia 221 - 18 de febrer

🇧🇷 Rio de Janeiro

The last dance

Cap novetat, resaca de nou.

Els més matiners ja han anat a comprar una miqueta d’esmorzar per a tots, gràcies :)

L’aniversari de l’Alex va ser al principi del viatge així que no sé ben bé perque li hem fet un altre pastís avui però si el Showtime ha decidit això, es fa. 

Mig matí, acabat el pastís toca treballar de nou. Amb els uniformes posats baixem al carrer i just davant del hostel ja tenim un bloco fent xerinola. 

Això és un no parar. Com a soldat de la festa no queda mes remei que seguir ballant i bevent amb les meves camarades. 

Ja estava avisat però em costava de creure que el carnaval és festa de dia i festa de nit i de dormir, poc. 

Una setmana així. Sense parar.

I és impossible parar. 

Tothom, i quan dic tothom és tothom, et mira amb un somriure.

Et mira ballant.

Amb sensualitat.

Amb alegria.

Amb ganes de seguir. 

No veus a ningú a qui les forces li fallin.

Si sona música, les forces les treuen de dins. 

És com un extra d’energia que tenen els brasilenys.

Una bateria externa que els hi instalen quan neixen i que només funciona quan sona música brasilenya.

És impossible no contagiar-se d’aquesta energia. 

Si li sumes la cantarella de la llengua brasilenya…

Tot flueix d’una manera diferent. 

Estic segur que més d’un de nosaltres al tornar a Barcelona començarà a aprendre portugués.

Aquí ja fa una calor insuportable, el bloco de devant de copacavana s’ha acabat. Toca buscar-ne un altre. 

Ens movem amb el metro fins a un altre bloco. Després de molt buscar el trobem, encara no ha començat, hi ha moltissima gent, el sol apreta fort i és complicat acostar-se una mica al barulho.

Un dels aprenentatges per el pròxim cop que vingui al carnaval, perque segur hi haurà pròxim cop, és que per gaudir els blocos, hi has d’anar quan ja hagin començat i situar-te a la part de devant de la rua. 

Com els dos últims dies, les forces comencen a flaquejar a primera hora de la tarda.

Alguns decidim tornar al hostel a fer migdiadeta, alguns van a buscar un altre bloco, alguns, desgraciadament, ja marxen.

Aquest ha estat l’últim bloco que hem gaudit tots junts. 

L’Alex, la Mireia i la Marina ja marxen aquest vespre. 

Les acompanyem al hostel.

El viatge comença a acabar-se per tots, a partir d’avui començarem tots a aprendre què és el sentiment de saudade tan típic del pais. 

Ens despedim de les noies i fem una migdiada per agafar forces per atacar la última nit. 

Avui toca posar-nos brilhantina com si no hi hagués un demà. 

En un altre atac d’apropiació cultural dels molts que hem tingut tots aquests dies, la Silvia es vestirà de manera bastant atrevida.

Per desgràcia per ella, aquestes vestimentes la gent les sol portar durant el dia i nosaltres avui fem tard i estem sortint ja de nit de casa. 

Arribem a una desfilada tipo el sambodromo però pels carrers i amb un aire decadent bastant gran, com si fos la tercera divisio del sambodromo. 

Ens parem devant d’una paradeta al carrer on li demanem al noi que ens faci 10 caipirinhes. 

El noi és argentí i fa poc que ha arribat a Brasil, treballa de dia i de nit serveix caipirinhes acompanyat únicament d’un cooler i dels estris necessaris per a crear aquesta beguda que tant ens està agradant.

Avui ens fixarem en que TOTS els cops que hem demanat una caipi, absolutament tots, ens l’han preparat al moment. Ens n’adonem que per ells preparar una caipirinha és una religió, és un procés que es prenen molt seriosament. 

Si això fóssin les festes de gràcia, les caipirinhes ja estarien totes preparades de fa estona per a maximintzar-ne el nombre que en pots servir. 

Aquí no, aquí si demanes una caipi has de tenir paciència i esperar que te la facin al moment. 

Una mica més tard ens pararem en una altre “paradeta” del carrer per a demanar unes cerveses.

Serà en aquest moment quan em fixaré també en un altre punt rellevant de la idiocincràcia del pais. 

Servint a paradeta hi ha el que crec que són para i mare. Darrere hi ha un llit al terra amb una nena petita que dorm mig tapada. 

Aquesta és una altre cara que no s’ha d’oblidar del pais que tant ens està maravellant. La pobresa d’aquest pais és enorme i molt present al carrer. 

Tan o més present que a Sud Àfrica però amb una sensació de no tanta desigualtat entre classes com al pais aficà.

Aquí la pobresa extrema interactua amb la resta de la societat. 

És una part que tenia ganes d’explicar perque no volia descriure només el pais com si tot fos gresca i xerinola. 

Per acabar la nit ens mourem al barri de Lapa on farem més caipirinha i finalment entrarem en una discoteca massa guiri pel nostre gust. Nosaltres busquem coses més tradicionals. 

Aguantarem una estona i ja marxarem a dormir. 

Dia 222 - 19 de febrer

🇧🇷 Rio de Janeiro → 🇧🇷 Sao Paulo

Saudade

Avui ja si que si, avui ja ha arribat el moment de la despedida.

Ens llevem ja fent les maletes, tots contents del que hem viscut aquests dies però amb pena de que s’acabi, i mes sabent que al carnaval encara li queden uns quants dies. La saudade ara ja si que comença a fer estralls. 

L’equip marxarà des de Rio amb dos vols diferents, toca tornar a Barcelona a treballar. 

L’Otero, Soler, Gerard, Elisa, Martí i Carla tenen una petita escala a Sao Paulo. 

La Mile, la Silvia i el Mike tenen una escala bastant mes llarga també a Sao Paulo.

I jo, que no tinc pressa per tornar a Barcelona per anar a treballar, doncs m’he agafat un vol en dos dies també des de Sao Paulo.

Per anar a Sao Paulo agafaré un bus de 6 horetes. 

Arribaré ja de nit a l’altre ciutat.

En unes hores arribaran la Mile, la Silvia i el Mike. 

Vaig cap al hotel que ha reservat la Mile, Sao Paulo de moment, oh sorpresa, ciutat que de nit també és bastant hostil, fins i tot dona la sensació de ser-ho més que Rio. 

L’hotel està al centre, i tot el centre està replet de maleantes. El recepcionista de l’hotel no fa mes que dir-me que vigili amb el mòbil quan surti, cartells per tot arreu que avisen de gent en bicicleta que passa pel teu costat a agafar-te el mòbil i sortir pedalant. 

Em quedaré tranquil al hotel fins que arribin aquests. 

Estem tots destrossats de tanta marxa aquests dies, avui tocarà dormir i descansar tranquils. 

Dia 223 - 20 de febrer

🇧🇷 Sao Paulo

Gràcies Showtime

Tranquilament esmorzem un bon bufet al hotel. 

A les tres mosqueteras encara els hi queden unes horetes per agafar el vol.

Com que tenen festa per estona exprimirem fins al últim segon tot el que ens pugui donar Brasil i sortirem a coneixer el carnaval de Sao Paulo. 

Tenia curiositat per saber-ne més ja que ningú en parla tant d’aquest carnaval, sempre es diu que els millors son el de Salvador i el de Rio.

Però una ciutat tant gran com Sao Paulo segur que alguna cosa de bo pel caranaval ha d’oferir. 

I efectivament, aquí el carnaval és diferent i igual d’espectacular que a Rio. 

Diferent en el sentit que és “menys” pur. Els blocos aquí s’organitzen per tipus de música. 

Tens un bloco de Rock, un de funky, un d’electrònica, etc etc. 

Això permet que els extrangers el puguin gaudir una mica mes, o que com a mínim alguna de les cançons que soni la coneguem. 

Beurem les últimes brahmas mentres fem bromes amb la gent del carnaval. 

Aquí em dona la sensació que encara hi ha mes tradició de disfresses que fins i tot a Rio. 

Aquí donem la nota perque no anem disfressats. 

Cauran alguns beixos gratis de carnaval. 

Amb tres o quatre cervesetes al cos les mosqueteras ja comencen a pensar en intentar canviar el vol i quedar-se un dia mes a Sao Paulo per gaudir a tope del que pot oferir la ciutat. 

Serà simplement un intent, completament comprensible de no voler afrontar la realitat…

Al migdia ja tornem cap al hotel per a que agafin el taxi cap al aeroport.

Em despedeixo d’ells i ara ja si que, després d’uns dies intensos, torno a estar sol. 

Video resum del viatge fet per l'Edu Soler

Des de que vaig començar el viatge al juliol que no havia interactuat amb mes de dos o tres persones a la vegada. 

Aquest cop han estat 12.

Al principi em va costar acoplar-me un altre cop a la marxa però de seguida ja vaig tornar-me a sentir part del grup.

Perque aquest grup ho fa tot fàcil, el grup és capaç de deixar-te espai quan ho necessites o d’animar-te quan toca. 

Un grup que es va formar durant el covid amb l’excusa del basquet però que s’ha convertit en un eix central de bastants de nosaltres. 

Un grup divertit, sincer i incondicional, no es necessita gaire més.

Amb 30 anys ja comences a escollir els teus amics en funció de la gent que va passant per devant de la teva vida.

Com diria Mr. Wonderful, la familia que tries. 

Gràcies per aquests dies Showtime!

Dia 224 - 21 de febrer

🇧🇷 Sao Paulo → 🇵🇹 Lisboa

Obrigado Brasil

Avui ja és l’últim dia que passo en aquest meravellós pais. 

De primeres, des de Barcelona, la veritat és que Brasil i el carnaval són dos coses a les que no he sentit molta gent que li cridessin l’atenció.

Crec que tenim molt desconeixement del que realment és Brasil. 

Per mi ha estat un grandissim descobriment. 

Àfrica sempre estarà per devant però després, sens dubte, Brasil m’ha robat el cor. 

Me l’ha robat la part que he pogut conèixer i estic segur que me’l robarà encara més la resta del pais que em queda per explorar. 

Ja s’està organitzant una nova expedició pel carnaval al febrer del 2024 (interessats em podeu escriure per afegir-vos).

Em queden unes horetes per agafar el meu vol així que aprofitaré per treure el cap una estoneta pel carnaval. 

Tornaré una estona al hotel i mentres espero al lobby veuré darrere meu, fora al carrer, uns policies capturant un lladre a punta de pistola. 

Se’ns dubte un pais en el que et pot passar el millor i el pitjor en qüestió de segons. 

Vaig cap al aeroport. 

Al passar el control de passaports li entrego el meu a la dona que m’ha de segellar la sortida. 

Em mira somrient.

Agafa el segell i l’estampa al passaport.

Li dic: bom dia, muito obrigado. 

Em respon: naaaada.

Aquest naaaada m’ha quedat grabat. 

El “de res” brasiler té una tonalitat molt descriptiva del que és el pais… allargant la primera a tranquilament com si res fos important, com si tot fos gaudir la vida.

Doncs aquest és un dels aprenentatges que ens emportem del pais i de la seva gent. 

Muito obrigado Brasil!

Zona de Perigro - Leo Santana

Dia 225 - 22 de febrer

🇵🇹 Lisboa → 🏠 Barcelona

Gracias Latinoamérica

10 horetes de vol fins a Lisboa que pasen prou rapid.

Ja he abandonat l’amèrica llatina. 

Després de coneixer Colòmbia, Guatemala i Mèxic en anteriors viatges, aquest cop han tocat Argentina, Perú i Brasil. 

Latinoamérica segueix rebent-me com si fos casa, coneixent la seva gent, la seva cultura, la seva terra i la seva gastronomia.

Sempre amb aquesta impotència de sentir que un continent tant poderós no pugui acabar de brillar per culpa del molt encara present colonialisme. 

Aquí us deixo la lletra d’aquesta cançó que sabrà explicar molt millor la força d’aquest continent. 

Muchas gracias latinoamérica.

Latinoamérica - Calle 13 (feat. Totó la Momposina, Susana Banca, Maria Rita)

Soy, soy lo que dejaron

Soy toda la sobra de lo que se robaron

Un pueblo escondido en la cima

Mi piel es de cuero, por eso aguanta cualquier clima

Soy una fábrica de humo

Mano de obra campesina para tu consumo

Frente de frío en el medio del verano

El amor en los tiempos del cólera, mi hermano

El sol que nace y el día que muere

Con los mejores atardeceres

Soy el desarrollo en carne viva

Un discurso político sin saliva

Las caras más bonitas que he conocido

Soy la fotografía de un desaparecido

La sangre dentro de tus venas

Soy un pedazo de tierra que vale la pena

Una canasta con frijoles

Soy Maradona contra Inglaterra anotándote dos goles

Soy lo que sostiene mi bandera

La espina dorsal del planeta es mi cordillera

Soy lo que me enseñó mi padre

El que no quiere a su patria, no quiere a su madre

Soy América Latina

Un pueblo sin piernas, pero que camina, ¡oye!

Tú no puedes comprar al viento

Tú no puedes comprar al sol

Tú no puedes comprar la lluvia

Tú no puedes comprar el calor

Tú no puedes comprar las nubes

Tú no puedes comprar los colores

Tú no puedes comprar mi alegría

Tú no puedes comprar mis dolores

Tú no puedes comprar al viento

Tú no puedes comprar al sol

Tú no puedes comprar la lluvia

Tú no puedes comprar el calor

Tú no puedes comprar las nubes

Tú no puedes comprar los colores

Tú no puedes comprar mi alegría

Tú no puedes comprar mis dolores

Tengo los lagos, tengo los ríos

Tengo mis dientes pa' cuando me sonrío

La nieve que maquilla mis montañas

Tengo el sol que me seca y la lluvia que me baña

Un desierto embriagado con peyote

Un trago de pulque para cantar con los coyotes

Todo lo que necesito

Tengo a mis pulmones respirando azul clarito

La altura que sofoca

Soy las muelas de mi boca mascando coca

El otoño con sus hojas desmalladas

Los versos escritos bajo la noche estrellada

Una viña repleta de uvas

Un cañaveral bajo el sol en Cuba

Soy el mar Caribe que vigila las casitas

Haciendo rituales de agua bendita

El viento que peina mi cabello

Soy todos los santos que cuelgan de mi cuello

El jugo de mi lucha no es artificial

Porque el abono de mi tierra es natural

Tú no puedes comprar el viento

Tú no puedes comprar el sol

Tú no puedes comprar la lluvia

Tú no puedes comprar el calor

Tú no puedes comprar las nubes

Tú no puedes comprar los colores

Tú no puedes comprar mi alegría

Tú no puedes comprar mis dolores

Não se pode comprar o vento

Não se pode comprar o sol

Não se pode comprar a chuva

Não se pode comprar o calor

Não se pode comprar as nuvens

Não se pode comprar as cores

Não se pode comprar minha alegria

Não se pode comprar minhas dores

No puedes comprar el sol

No puedes comprar la lluvia

(Vamos caminando)

(Vamos caminando)

(Vamos dibujando el camino)

No puedes comprar mi vida (vamos caminando)

La tierra no se vende

Trabajo bruto, pero con orgullo

Aquí se comparte, lo mío es tuyo

Este pueblo no se ahoga con marullos

Y si se derrumba yo lo reconstruyo

Tampoco pestañeo cuando te miro

Para que te recuerde' de mi apellido

La Operación Cóndor invadiendo mi nido

Perdono, pero nunca olvido, ¡oye!

Aquí se respira lucha

(Vamos caminando) Yo canto porque se escucha

(Vamos dibujando el camino) Oh, sí, sí, eso

(Vamos caminando) Aquí estamos de pie

¡Qué viva la América!

No puedes comprar mi vida

Crec que encara no havia comentat que feia una paradeta de nou a Barcelona. 

Abans d’obrir l’etapa asiàtica toca parar uns dies a Barcelona.

Després de retrobar-nos a Buenos Aires i a Madrid, aquest cop ens retrobem a la nostra ciutat amb la Laura. Amb ganes de gaudir d'aquests dies tranquilament. 

Avui just és l’aniversari de l’Albert així que farem soparet en familia per a celebrar-ho.

Cap millor tancament per aquest viatge a Brasil que explicar-ne les peripècies de primera ma a la familia acompanyats de bon menjar.